Aquesta setmana he anat al “teatru” amb una colla d’amics amb els que ens veiem molt de tan en tan, però amb els que ens uneixen llaços molt entranyables i de molts anys. Com que vam estar d’acord ràpidament en que l’obra no ens havia agradat, vam començar a parlar de les nostres coses… i de la crisi, tema recurrent de totes les conversacions d’un temps ençà.

Un dels assistents, una noia per a més indicacions, és una de les persones veritablement bones que conec. I per “bona” no vull dir càndida, vull dir una persona que aconsegueix amb naturalitat no enfadar-se amb ningú, que dedica més temps del que té a treballs socials, que seria capaç de convèncer el mateix dimoni de fer bones obres.

Quan parlàvem dels tòpics que sovint es diuen sobre els immigrants, va dir:

Quan algú et diu que li han donat plaça en una escola a un fill d’immigrants abans que a d’altres del país o que algun immigrant a estat atès abans a la consulta del metge, per exemple, no pots dir-li que això no és veritat perquè li estaries dient mentider. És molt millor preguntar-li si això li ha passat a ell mateix algun cop i per les circumstàncies concretes del fet. Normalment, sempre et diuen que no, que és una cosa que els hi ha explicat no sé qui, i que si patatim, patatam…

Potser em va agafar en mal moment, però l’excés de bonisme em va sulfurar. Li vaig dir que potser ella, que és d’una ONG, sent la necessitat de fer pedagogia: doncs, molt bé; les meves felicitacions. Però jo, quan em trobo amb gent que diu bestieses d’aquesta mena, no només els dic mentiders sinó que, a més, els dic terroristes. Perquè terrorisme és precisament això: amenaçar al públic amb totes les desgràcies imaginables que li puguin caure al damunt. I, quina desgràcia més propera pot haver que la de ser exclòs del sistema?

Se me’n fot el que puguin pensar de mi. No necessito l’aprovació pública. I molt menys la d’aquesta mena de gent. I desemmascarar aquests tòpics és una qüestió d’higiene mental i de salut pública. Molts d’ells no seguirien corrent de boca en boca si plantéssim cara a qui els difon i engeguéssim a dida a tot aquell que els va propagant a tot vent, perquè resulta molt senzill culpar el veí, sobre tot quan és més dèbil, de les desgràcies col·lectives.

La majoria estaven més d’acord amb ella que amb mi, però no vaig poder deixar de fer la reflexió que molta d’aquesta gent serien d’aquells que, com que venen pels marroquins, no faré res; com que venen pels sudacas, tampoc faré res; etc. I amb aquestes actituds el únic que s’aconsegueix és que quan vinguin a per tu, ja no h hagi ningú. Així ho va aconseguir Hitler.

Ni pedagogia, ni hòsties: la pedagogia es fa amb els nens i amb els qui paguen per aprendre, que al menys demostren cert interès en fer-ho. Amb aquesta mena de gent el que cal és una bona bufetada dialèctica per a que es posi de peus a terra, i la propera vegada, abans de parlar, pensi uns segons. Al menys, encara que només sigui per evitar l’esbroncada de qui no té els mateixos prejudicis que ell.