Estem ja tant acostumats a escoltar les bestieses que normalment deixen anar els polítics, que la majoria de ximpleries que han dit sobre el 15M ens han passat desapercebudes. ¿Pot ser que no hi hagi ni un sol polític que vegi tot aquest moviment com un símptoma de malestar social plenament justificat? Afortunadament, el ministre de l’interior ha estat dels pocs que ha dit una cosa assenyada: la policia no està per generar conflictes sinó per resoldre’ls.

Per molt que critiquem les pares de l’economia moderna, els Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill, etc., estic plenament convençut que ells tampoc aprovarien un model social que ha fet incompatible la creació de riquesa amb la seva distribució igualitària o, al menys, ajustada als mèrits de cada qual. No oblidem que el senyor Smith, per exemple, era professor de filosofia moral a la Universitat de Glasgow.

Ahir llegia al diari un enquesta, suposo que sense cap mena de rigor científic però suficientment il·lustrativa, sobre el perfil social dels concentrats a la Plaza del Sol. El 72% dels concentrats tenen entre 20 i 35 anys. Normal, són la generació a la que se’ls hi ha robat qualsevol expectativa de viure millor que els seus pares. Jo he viscut millor del que va viure mon pare, que, per la seva part, també va viure millor que el seu. Jo tinc dubtes fundats que la meva filla pugui viure millor que jo. I per això, molta gent de la seva edat estan protestant. Estan indignats, com ens anunciava Hessel en el seu recent llibre.

També segons l’enquesta, no hi havia ningú de la meva edat (entre 55 i 59 anys). Normal també, som els que, per acció o per omissió, em provocat aquest estat de coses. I també som els que comencem a patir artrosis, lumbàlgies i altres dolors que ens fan molt difícil passar una nit al ras dormint sobre el terra. Mala consciència i mala salut: mala barreja!

No sé com acabarà tot plegat, però el que si veig és que encara subsisteix el pensament radical. Aquella mena de pensament que no es conforma amb fer allò que es pot fer, sinó que pretén fer allò que s’ha de fer. I cal fer tantes coses! Necessitem capgirar-ho tot de dalt a baix. I els buròcrates, siguin del partit que siguin, són incapaços de fer-ho. Tampoc podem refiar-nos dels qui, aprofitant les pors i les incerteses, pretenen fer-nos creure que els problemes són pitjors del que semblen i només es fixen trobar-ne culpables, ja siguin Bildu, els immigrants o la delinqüència.

Dels polítics professionals, fins ara, només he sentit dir, en el millor dels casos, com fer pedaços per a que no se’ns desmunti tot el sistema, però cal començar a demanar solucions que vagin més enllà de mantenir el sistema. En definitiva, ¿per a que volem un sistema que no ens garanteix el futur?

Tots estem desorientats perquè sabem el que no volem, però no som capaços de dissenyar el que volem. Però si no ens hi posem a treballar tots plegats, mai en serem de capaços. I això és el que han començat a fer aquests vailets del 15M. Molts més com ells en necessitaríem. Sense moviments socials no hi ha consciència social i quan la consciència social s’adorm, com ha passat els darrers vint anys, ens convertim en bèsties que només cerquen d’esclafar i de rebentar, perseguint els nostres instints més baixos. El que ha succeït recentment al món ens ho demostra.