No he entès mai perquè quan una persona parla d’alguna paraula enrevessada i en sap dir el seu significat, història i etimologia, se’l considera un intel·lectual, mentre que un altra persona que explica alguna característica estranya d’una xifra, tenim tendència a considerar-lo un paio rar, en el millor dels casos, o directament un desequilibrat.

A mi em sembla tan estrambòtic un paio que coneix el significat i la etimologia  de hipopotomonstrosesquipedaliofòbia com un altre que sap que 1729 és el nombre més petit que pot ser expressat de dues formes diferents com la suma de dos cubs. Sempre que el primer no sigui un psiquiatra i el segon un matemàtic, clar; en aquests casos seria fins i tot normal que tinguessin aquests coneixements.

Malgrat (o potser, per culpa de) cert menyspreu social per allò que s’anomenen “les lletres”, el cert és que admirem els qui saben utilitzar el llenguatge amb precisió o amb una vesant artística, mentre que ignorem les habilitats numèriques dels qui utilitzen els nombres i les xifres amb facilitat.

Els mateixos periodistes que s’esmercen en escriure de forma entenedora per al lector mig i cerquen estils narratius que facin atractives les seves cròniques, quan tenen que parlat del diàmetre de la terra o de la xifra de vendes de Hiberdrola, es fan un embolic amb els milers i els milions o amb el radi i el diàmetre i acaben dient una bestiesa com un pi.

I també podem constatar que si algú se sap de memòria els poemes de Salvat Papasseit o sap parlar amb propietat de qualsevol tema diem que és un lletraferit, mentre que a un altre que sap fer de memòria sumes molt llargues o multiplicar xifres molt grans, no li diem nombreferit o xifraferit.

Jo entenc que molta gent pugui pensar que les matemàtiques actuals no hi ha qui les entengui, i, com que tendim a menystenir allò que no entenem, no valorem la facilitat de càlcul com caldria. Però això no ha sigut sempre així. De fet entre els grecs era molt valorat això de saber matemàtiques; el propi Plató diuen que va posar un cartell a l’entrada de l’Acadèmia que deia: “Que ningú entri sense saber geometria”. I casos de matemàtics poetes se’n han donat uns quants a la història, des d’Omar Khayyam fins a Abraham Kaestner (segons Gauss, el millor matemàtic entre els poetes i el millor poeta entre els matemàtics).

Pensava també en Lewis Carroll, però en aquest cas potser sigui més aviat un desdoblament de personalitat entre l’autor d’Alicia i el professor de matemàtiques Charles Dodgson. Potser el millor exemple sigui el cas de Bertrand Russell que va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1950 (jo encara em pregunto el perquè). Moltes vegades he imaginat la cara que devien posar els incauts que van comprar els tres grossos volums dels Principia Mathematica, pensant potser que era una novel·la, i es van trobar amb la teoria estratificada dels tipus, explicada en dues mil pàgines.

Potser el propi Russell era conscient d’aquest menyspreu en el que queien les matemàtiques quan les va definir com “la ciència en la que no sabem de què s’està parlant ni si és cert el que diem”.