Quo usque tandem abutere, Josemari, patientia nostra?

Jo també tinc amics una mica exòtics. Però el seu exotisme és limitat. A més, el màxim d’exotisme que seria capaç d’admetre és que siguin professors de filosofia en un institut del extraradi o que pretenguin engegar una editorial de literatura infantil i juvenil. Ja sé que el nostre país no va ser l’únic en posar-li la catifa vermella a Gadafi quan venia de visita, però el fet de que fos el nostre fill de p…, no feia que l’home deixés de ser un fill de p… Ja veurem com acaba tot això, perquè en una cosa si que estic d’acord amb l’Aznar: els països occidentals ens hem posat a donar suport a la resistència sense saber qui és aquesta resistència; al menys a Egipte i a Tunísia hi havia uns partits d’oposició; a Líbia, no hi ha res.

I sobre els temes econòmics, res de nou sota el sol. En Josemari deu tenir els seus estalvis en US Bonds; però, compte! Ja cal que es calci, perquè alguna agència de classificació (una de les mateixes que van classificar triple A els paquets d’hipoteques subprime) ha dit que potser li rebaixa el rating al deute dels Estats Units. Ja veig els xinesos venent-se tots els T-bonds que tenen o fent una OPA sobre els Estats Units (potser aconseguirien que fos amistosa, fins i tot).

Ja sé que el Felipe Gonzàlez potser no és el millor model de President del Govern, però l’Aznar s’hi podria fixar una mica com a model d’expresident.