El cap de setmana passat vaig anar a donar un tomb per Ciutat Vella. Sóc nascut al barri de la Ribera i, de tan en tan i tot i viure ara lluny del centre, m’agafa malenconia i necessito passejar-me pels meus antics verals per a veure com els van transformant. No totes les millores que fan m’agraden, però… són els signes del temps.

Aquesta vegada vaig quedar atrapat per una cosa que hi és de fa segles, però en la que mai havia caigut. Al absis de la catedral, més o menys al davant del Palau del Lloctinent (on ara hi ha l’Arxiu de la Corona d’Aragó), hi ha una pedra de la paret de la catedral que està gravada. Salta força a la vista perquè totes les pedres de les parets laterals de la catedral són llises. Aquesta diu: SEPULTURA DELS CONFRARES DE LA CONFRARIA DE SANT ESTEVE R…VADA EN LO ANY 1647.

Això em va picar la curiositat i aquests dies he estat intentant saber-ne alguna cosa més. És normal que s’enterrés a la gent a la vora de les esglésies abans de que s’organitzessin els cementiris municipals en el segle XVIII, però no tenia gaire sentit que ho fessin el bell mig de la ciutat i a dues passes del Palau Reial.

Trobar informació de la Confraria de Sant Esteve no ha estat difícil: es tracta de la Confraria de Sant Esteve dels Freners de Barcelona de la que ja se’n tenen notícies el segle XIII. I, això dels freners és el que em va donar la pista per a poder continuar buscant. Els freners eren els que fabricaven els frens dels cavalls: unes peces metàl·liques en forma de H, que es posen a la boca de la bèstia i que el genet pot estirar amb unes brides per a fer-lo deturar. No em pensava que poguessin haver a Barcelona gaires freners a l’Edat Mitjana, no crec que hi haguessin prou cavalls per a donar feina a molta gent. Però vaig recordar que a la placeta on està la pedra en qüestió hi conflueixen quatre carrers: la Baixada de Santa Anna. el carrer dels Comtes, el de la Pietat i el de la Freneria!

O sigui, que a Barcelona només hi havia una freneria, segurament. A més, situada ben a prop del Palau Reial, cosa lògica perquè els cavallers devien anar-hi sovint. Però si els freners no eren gaires, cóm podien tenir una confraria tan poderosa com per a que els deixessin enterrar a la catedral?

Per aquestes coses no hi ha com el Joan Amades. El llibre que van publicar vint-i-cinc anys després de la seva mort, en Huertas Claveria i d’altres, amb totes les anotacions que van trobar a casa seva, d’històries i tradicions barcelonines, és un pou de coneixement de la ciutat inesgotable. I, efectivament, en l’entrada corresponent al carrer de la Freneria (pàg. 718 del primer volum) ens explica tots els ets i uts de la confraria de marres. La confraria agrupava diversos oficis sota el lideratge dels freners; tots els oficis estaven relacionats amb els cavallers i això donava un prestigi inusual a la confraria. Entre els oficis que integraven la confraria n’hi ha de tan estranys com els broquerers (feien escuts), els llancers (llances), els mandreters (punys de ferro), cervellers (cascs), arnesers (armadures), així com: collarers, basters, albarders, guardamassilers, batifullers, courers, buidadors, fonedors i brodadors. Menció especial mereixen els sellers (feien les selles de muntar) ja que el seu símbol, una sella de cavall, formava part de l’escut de la confraria juntament amb el fre.

Diu en Joan Amades, que la confraria tenia un privilegi molt especial: no solament tenien una capella pròpia al absis de la catedral, cosa que també tenien altres confraries, sinó que, a més, tenien un accés directe des del carrer a través d’una porta, avui inexistent, que sempre estava tancada amb una clau que restava en poder del prohom de la confraria. També explica Joan Amades altres detalls relacionats amb la confraria i les ornamentacions de la seu.

Proveït d’aquetes informacions, no se’m va acudir altra cosa que tornar a passar pel indret, per a veure en primera persona les coses que havia aprés. Efectivament, on hi ha la pedra que em va cridar l’atenció, podria haver-hi hagut una porta: la pedra és diferent i es noten talls estranys. Als costats del pany de paret es veuen encara els escuts dels freners i dels sellers. Hi ha d’altres rastres de la confraria per tota la paret exterior de la catedral; vosaltres mateixos ho podeu verificar.

Un altra cosa que vaig voler mirar-me va ser la capella dels esteves a l’interior de la catedral. Ara ja no està dedicada a Sant Esteve sinó que està sota l’advocació de les santes Clara i Caterina. És la quarta del deambulatori, començant pel costat de la porta de Sant Iu. A la capella hi ha un retaule del segle XV d’aquestes santes, però a les parets laterals de la capella hi ha dos quadres, posteriors, rememorant la lapidació i un miracle de Sant Esteve. I, el que és més interessant, per damunt dels dos quadres, a la paret, hi ha gravats un escuts. Són difícils de veure perquè estan molt amunt, però són quadrats, dividits en quatre quadrants també quadrats; en dos de ells hi ha dibuixada una sella i en els altres dos un fre. No vaig veure que a cap altra capella del deambulatori hi haguessin escuts gravats a les parets, per tant, cal suposar que això també era un privilegi notable.

Click per veure-ho més gran

Click per veure-ho més gran

Hi ha dues coses més que diu Amades: una de les gàrgoles que hi ha a la vora de la capella representa un cavaller. El cavall està en una posició forçada, amb la cara girada, mirant cap a la seva dreta: està mirant precisament cap a on estava la capella de la confraria! I, finalment, Amades suggereix que el patró d’home burgés i bonvivant, tranquil i panxacontenta que coneixem com un senyor esteve, podria procedir dels esteves de la confraria. Això em va portar a mirar-me el diccionari del Institut d’Estudis Catalans i, oh sorpresa!, mireu el que hi vaig trobar:

esteve m. [HIH] Membre de la gran confraria de sant Esteve dels freners de Barcelona, la qual, sota la direcció d’aquest ofici, reunia altres oficis.

Tot plegat molt entretingut. M’ho he passat teta fent coses que no serveixen per a res.

Advertisements