Avui, quan sortia de l’estació de metro de Palau Reial. He vist un grup de quatre nois i noies, tots amb un jersei granat, camisa rosa i pantalons de panyo marengo, acompanyats per un segurata. Eren els revisors que la companya del transport públic de Barcelona posa per a controlar que tothom pagui el seu bitllet i suposo que sortien del metro per agafar el tramvia. Quan he passat pel seu costat ja he vist les maquinetes que porten per a validar els bitllets i altres andròmines penjades del cinturó que no sé per a que serveixen.

Mentre els avançava (jo anava la meva) no he pogut deixar de sentir dues o tres frases del que anaven parlant entre ells.

–          Hay demasiada gente que no paga el billete – ha dit un dels nois.

–          Claro – contestava una de les noies – pero, tu ¿porqué pagas? Porque tienes un trabajo, ¿no?

–          No creo que eso pueda ser una justificación…

No he pogut escoltar més. Però m’ha agradat saber que encara hi ha gent que es planteja els components morals de la seva feina. En aquest nivell, pot semblar que no té cap mena d’importància, però no és cert. Sempre és important preguntar-se sobre la “bondat” del que estàs fent.

Potser m’hauria passat totalment desapercebuda aquesta conversa si no hagués estat veient fa uns dies la pel·lícula Inside Job, que recomano vivament. És un reportatge sobre la gestació i els efectes de la crisi actual; força interessant.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser quan parla de la responsabilitat dels economistes acadèmics. Les altres responsabilitats, les dels banquers, dels reguladors, de les agències de qualificació, dels auditors i demés ja han estat prou tractades, i la pel·lícula tampoc aporta grans descobriments, però aquest aspecte dels acadèmics m’ha semblat més original. És un clar exemple de gent que no es qüestiona els principis morals a la seva feina.

Parlant amb e director de la Harvard Business School (o potser de la Columbia, ara no ho recordo bé) l’entrevistador li pregunta si demanen als seus professors que manifestin les empreses per a les que treballen, assessoren o són membres d’algun consell executiu o consultiu. El director diu que no. L’entrevistador, aleshores, li pregunta si no pot existir un conflicte d’interessos entre la docència, en principi imparcial, i la feina que desenvolupen fora de l’aula i que, en principi, ha de ser en defensa d’uns determinats interessos, els de la companyia per a la que treballen. El director considera que no existeix aquest conflicte; al contrari, considera que l’experiència en els negocis és un factor que pot millorar la docència.

La cosa es queda aquí i el reportatge continua parlant de les vinculacions empresarials i polítiques de notables professors de Harvard, Columbia, Brown, Berkeley i altres universitats importants dels USA. I, finalment, torna a aparèixer el nostre director mentre escoltem l’entrevistador preguntant-li que, si hagués d’anar al metge, consideraria o no consideraria important saber si el seu metge treballa per a tal o qual companyia farmacèutica o si té qualsevol altre mena de conflicte d’interessos. El director cau de quatre grapes al parany: diu que si.

Aleshores… no pot haver un conflicte d’interessos similar entre la docència de l’economia i el fet de treballar per a tal o qual gran corporació? El canvi a la cara del entrevistat és patent, mira cap a la seva esquerra, aixeca els ulls, corba les celles, tus, però no respon res de res.

Una de les millors imatges del film. Això, i els comentaris de Raghuram Rajam que va ser cap dels economistes del FMI entre el 2003 i el 2006.