Aquesta setmana ha mort a Barcelona en Jordi Teixidor. Jo el vaig conèixer de marrec. Quan tenia setze o disset anys (això vol dir a el 1971 més o menys), un grup de gent del barri vam muntar un grup de teatre aficionat per aprofitar la sala del teatre parroquial. Els capellans en aquella època estaven sota l’influencia del Vaticà Segon, i es prestaven a fer coses que, ara, serien impensables. Lo del Vaticà Segon va ser com un xut de droga dura, que se’n va anar tal com va venir.

El grup de teatre no va durar gaire més d’un any, però ens va donar temps per muntar tres o quatre espectacles que van tenir cert èxit al barri. Eren obres normalment breus i que no necessitaven gaire escenografia, tot i que el teatre estava ben equipat d’il·luminació i de tramoia; tramoia manual, és clar: tots els decorats es penjaven d’uns llistons de fusta llarguíssims que es pujaven i baixaven manualment amb corrioles. La il·luminació estava centralitzada en una gàbia de ferro, al costat mateix de l’escenari, i constava d’una pila d’interruptors de palanca (em sembla que se’n deien “de guillotina”) amb els que, si no anaves amb compte, podies enrampar-te fàcilment.

Una de les obres que vam muntar, en la que jo feia un paper protagonista, va ser “Un fèretre per l’Artur” d’en Jordi Teixidor. Era una peça petita, no devia durar molt més de mitja hora y era gairebé un diàleg entre l’Artur i un venedor professional (jo) que intentava vendre-li un taüt, amb alguns altres secundaris amics i familiars de l’Artur.

Els arguments de venda de un taüt, com es fàcil d’imaginar, oscil·len entre l’esperpent, lo grotesc i el humor negre. Sobre tot quan l’Artur no està gens convençut de necessitar un taüt, ara que es jove. Jo m’ho vaig passar teta en el paper del fill de p… venedor que intentava vendre lo invendible, tan si vols com si no. Potser ara em podria guanyar la vida fent telemàrqueting.

Al final, el venedor acaba ofegant a l’Artur i demostrant-li així que, efectivament, necessitava el taüt. Però en el seu èxit està també el seu fracàs perquè, ara, l’Artur ja no pot firmar la comanda. Tota una metàfora.

No sé com va anar, però en un dels assajos que fèiem, va venir en Jordi Teixidor en persona. Jo estava al·lucinat: l’autor ens venia a veure! I no solament això: va pujar al escenari i ens va estar donant idees. Sobre tot, el que ens va dir era que el setge del venedor sobre l’Artur havia de ser angoixant, persistent, autoritari… encara que els arguments fossin còmics. El venedor havia d’aparèixer en els llocs més insospitats (vam fer servir, fins i tot, una trampa del escenari per a que el venedor sortís com si vingués d’una claveguera).

Nosaltres ja havíem fet uns quants assajos i ens coneixíem el text bé. Però les seves indicacions van ser molt encertades: matisos, veu, escenografia (que no era gens complicada), il·luminació…

El grup de teatre es va desfer tal com s’havia fet, ens anàvem fent grans i tots vam començar a tenir altres responsabilitats, estudis, feina… Però sempre he recordat la generositat d’aquell autor, que començava a ser força conegut per l’èxit de “El Retaule del Flautista” que interpretaven en aquella època en Pau Garsaball i na Núria Feliu al Teatre Capsa. Allò ja era Teatre de debò, i no el que fèiem nosaltres.

Imagino que avui en dia fer el que vam fer nosaltres deu ser una obra titànica: barallar-te amb la SGAE, pagar a Hisenda l’IVA de les entrades, complir amb les normes de seguretat de l’Ajuntament, tenir sortides d’emergència com exigeixen els bombers, etc. Tempus fugit!