Suposo que tenim memòria selectiva. I que aquesta característica deu ser congènita i no podem desfer-nos de ella. Avui, a la tele, amb tot això del terratrèmol del Japó, ha sortit un representant de Green Peace dient que el problema creat a la central nuclear de Fukushima el convertia en el segon accident nuclear més greu de la història.

No sé quins elements tenia aquest portantveu per a fer aquesta afirmació. És evident que l’accident més important, des de que es va generalitzar la producció atòmica d’energia, va ser el de Xernobil, l’únic accident de nivell 7 en l’escala internacional i que esperem que no es repeteixi, però el que el segueix en l’escala va ser el de Three Mille Island, de nivell 5 (hi ha també un accident de nivell 6 a una petita planta militar de la Unió Soviètica, però és de 1957, molt abans de que comencés el us civil d’aquesta energia).

Sembla com si ningú recordés l’accident de Three Mille Island del 1979. Three Mille Island és una central nuclear situada en una illa enmig del riu Susquehanna, a uns 30 quilòmetres al sud-est de la capital de Pennsilvania, Harrisburg. El Grup 2 de la Central va ser clausurat definitivament i, encara avui en dia, està sota vigilància especial. L’accident, una barreja d’errors humans i d’errors de disseny dels sistemes de control, va donar peu, més de deu anys després, a una pel·lícula, protagonitzada per Jack Lemmon, Jane Fonda i i un jovenet Michael Douglass amb barba, titulada “La síndrome de Xina”. És una de les pel·lícules de les que tinc un record més viu.

També recordo perfectament els titulars d’alguns diaris parlant de la catàstrofe nuclear, tot i que en aquells dies es parlava més de la investidura del primer govern constitucional posterior al franquisme que de qüestions internacionals.

Per a molts nord-americans, sobre tot de Pennsilvània,  aquell accident resta gravat en les seves memòries i, de fet, va significar el inici del declivi de l’industria nuclear, que va ser rematada sis anys després per Xernobil. Però, en general, ningú el recorda. Quan li esmentes a algú la Three Mile Island, el màxim que pots aspirar que et contesti és: “Hi ha moltes illes que deuen tenir tres milles”.

No entenc gens cóm és possible que s’hagi esvaït de la memòria col·lectiva un accident com aquell. Tinc algunes explicacions, però no sé si s’ajusten a la realitat. La primera d’elles fa referència a la idiosincràsia del poble americà, al seu pragmatisme: com que la companyia propietària de la central, va fer front al pagament de totes les indemnitzacions que van caldre, perquè seguir-se preocupant? També hi ha un factor de confiança en les institucions que no es donaria entre nosaltres, els llatins: si les autoritats de l’agència nuclear diuen que ja s’està fent tot el que cal per a tenir-ho controlat, perquè preocupar-se? I en aquest sentit, cal recordar que la descàrrega del combustible nuclear del grup accidentat, no es va acabar fins el 1990 (onze anys després del accident!) i que encara no fa dos anys, l’agència nuclear americana va prorrogar fins el 2034 el permís de funcionament del Grup 1 de la mateixa central nuclear.

En fi, lo de sempre: que no és el mateix un accident a Three Mile Island que a Bhopal. I, espero que tampoc ho sigui a Fukushima que, per cert, llegeixo ara que l’agència atòmica japonesa l’ha classificat de Nivell 4 (un nivell menys que Thre Mile Island) però que EL PAIS s’encaparra en classificar com el més greu,encara que, en el text parla del de Three Mile Island.