Aquest cap de setmana, en una mostra evident de que el temps passa més ràpid del que ens agradaria, estàvem sopant amb uns amics a casa quan, no sé per quines estranyes raons, van acabar apareixen damunt la taula uns vells cançoners de quan tots plegats érem kumbaiàs totals. Nostàlgia o ganes de tornar enrere? No ho sé.

Suposo que, quan era jove, aquests cançoners me’ls mirava amb uns ulls menys crítics: ara no m’atreviria a cantar una cançó de russos blancs que, per molt que cantin la cerca de la llibertat, el que buscaven de debò era el retorn de la Gran Mare Rússia i els seus tsars. Cosa en la que, ho he de reconèixer, el temps els hi ha donat la raó.

Entre les cançons que vam estar revistant, hi havia una infortunadíssima versió de La Trinca del This Land is Your Land, que jo hauria dit que és de Woody Guthrie, però que el cançoner deia que era una cançó popular americana. Tot podria ser, però això em va fer recordar que fa uns quants anys vaig estar a Cleveland amb la família, i com que el nostre hotel estava a tocar del Rock and Roll Hall of Fame, vam aprofitar una tarda per anar-hi a fer una visita. El museu, si se’n pot dir així, és una piràmide eixatada de vidre i ferro, al costat mateix dels molls sobre el llac Erie i molt a la vora del centre de la vil·la. El personatge central del museu és, com no?, Elvis Presley; però també hi ha moltes altres coses de cantants americans del segle XX. En definitiva: un paradís per als fetitxistes.

Font: Wikipedia

Woody Guthrie te, com és natural, el seu espai, en el que es mostren des de discs seus fins a alguns instruments que havia tocat. Fins i tot una guitarra amb el cartell que sempre hi duia enganxat: This machine kills fascists. Guthrie és una mena d’encarnació del Tom Joad de Steinbeck: la víctima del Dust Bowl i la Gran Depressió que perd la seva granja a les grans planes i que marxa a Califòrnia pensant que allà lliguen els gossos amb llonganisses; i que l’únic que aconsegueix és que se’l mirin amb menyspreu i que li diguin okie. I això, en el millor dels cassos; en el pitjor s’enduu unes quantes bastonades o un parell de dies a la garjola. Potser el pitjor és que li passa al predicador Casy: el maten.

No és gens estrany, doncs, que l’home es dediqués a protestar i, com que tenia certa facilitat per això de la música, ho fes cantant. Per això deia al començament que la versió de La Trinca d’aquesta cançó no copsa la seva significació. Mentre Guthrie la canta per pixar-se en el God Bless America, els de La Trinca la converteixen en una cançó festiva i de xerinola.

La mare del Tano! Ara si que puc bé dir que m’estic fent vell: quina dispersió mental! D’uns vells cançoners a Cleveland i de la Gran Depressió als tsars… Estic fatal!

Menys mal que aquesta terra va ser feta per a tu i per a mi!