Avui que tenia temps lliure, m’he dedicat a endreçar una mica el blog; a fer el manteniment indispensable per a que no resulti un totxo il·legible: eliminar enllaços a blogs que ja fa temps que no publiquen res (o que el que publiquen és irrellevant), ordenar els ginys per a que sembli que tot això te coherència (cosa de tot punt impossible en si mateixa), crear una nova pàgina per a enquibir-hi tots els meus malsons de Max Aue (encara hi ha alguna cosa que no he dit del personatge… però potser algun dia soni la flauta), etc.

Quan he acabat, he recordat que en els primers temps del blog donava uns premis a les cerques més agosarades que conduïen al meu blog. Ho feia trimestralment, però la veritat és que l’últim cop que vaig donar els premis va ser els del primer trimestre del 2010; així que ara toca fer-ho de la resta de l’any 2010.

Com sempre dic, aquests premis son fruit d’un rampell que em dona en mirar-me les estadístiques. Aquest període tenia una cerca que es mereixia el primer premi [рихард баер], però com que no entenc el que vol dir, només en faig menció i passo a cerques més estàndard que sempre són més divertides. De totes formes, encara em pregunto ara cóm és possible que una cerca en rus condueixi al meu blog.

Deixeu-m’ho aquí i passem directament al podi del període:

  1. Premi a la desconsideració i Medalla d’or: [dedicatòria per un amic que fa 60 anys]. Em sembla una desconsideració total que pretenguin augmentar-me l’edat. Que 56 ja en són prou!!!!
  2. Premi a la suggestió i Medalla d’argent: [infermeres de plaisires]. No se que coi devia buscar el que va introduir aquests mots al Google, però tampoc sembla gaire difícil d’intuir. O potser sóc jo, que tinc alguna deformació mental… Ves a saber!
  3. Premi a la gastronomia i Medalla de bronze: Ex aequo per [tour dargent] i [peu porc]. Que les cerques d’un dels restaurants més prestigiosos de París i dels peus de porc, condueixin ambdues al meu blog, m’ha fet gracia. I això que no he parlat mai de cuina al blog; cosa que tampoc podria fer, perquè el poc que cuino, ho faig intuïtivament i no sabria reproduir per segona vegada cap de les coses que he cuinat en alguna ocasió.

També he de donar un accèssit a la nostàlgia: algú ha arribat a la meva pàgina buscant un [saltador gorila]. Com que jo, de menut, n’havia tingut un (amb el que vaig gaudir tant com el que van patir els meus pares), no m’ha quedat cap més remei que buscar-ne una foto. Com podeu veure, el instrument no necessita de gaires manuals de funcionament. A mi em sembla molt més divertit que un telèfon mòbil o un tablet PC, però els nens d’avui en dia, sembla que prefereixen coses més complexes i odien la senzillesa del instint. Si ho he de mirar de forma egoista, penso que és millor que en els anys 90’s aquest joguet ja no existís: la meva filla no hagués deixat una rajola de casa sencera. M’imagino que l’artifici no deu complir alguna Norma UNE, ISO, OSHAS o IFRS i, per això, ja no el fabriquen. I és que tot lo divertit, ens ho prohibeixen!