La setmana vinent compliré cinquanta-sis anys. Sóc conscient que això del aniversaris és totalment convencional; si els astrònoms antics s’haguessin mirat més la Lluna que el Sol, tindríem un aniversari cada mes (i, alguns mesos, fins i tot dos). O sigui, que jo, aquest mes, compliria set-centes trenta-una llunes. Quina ma de regals que m’haurien fet al llarg de la meva vida!

Tot i aquest convencionalisme, no sé perquè, però sempre em queda, en aquestes ocasions, una mica la sensació o la necessitat de fer balanç (deformació professional) i de plantejar-me alguns objectius. Aquest any, quan hi he pensat, m’he donat compte que he entrat en el grup de la gent que ja pensa més en la retirada que no pas en la construcció de coses noves. No vull dir que a la nostra edat ja no tinguem idees; vull dir que no tenim les mateixes ganes de posar-les en pràctica que teníem fa vint o trenta anys. Suposo que els anys fan que et sentis més cansat i, d’altra banda, les experiències passades acostumen a exagerar la prudència. En definitiva: que, sigui per manca d’energia, sigui per excés de prudència, cada cop abordem menys projectes nous.

Això m’ha fet mirar enrere. Però aquest cop, no m’he posat a mirar què havia fet jo, sinó què havia fet la nostra generació, la generació del baby-boom posterior a la segona guerra mundial, la generació dels que aixecaven les llambordes dels carrers de Paris el maig de 1968, plens d’ideals llibertaris i solidaris. Jo era molt petit, tenia tretze anys, però els anys posteriors, quan ja era jove, el món era un bullidor d’idees alternatives, de possibilitats socials, de construcció d’utopies, de polítiques radicals.

No diré que no s’hagi avançat molt en aquests temps en qüestions ideològiques, perquè no seria cert. Però en els aspectes materials, el món que hem estat construint nosaltres mateixos i que deixarem a les generacions posteriors és un desastre absolut. I no ho dic de forma conjuntural per la crisi actual, no. Ho dic en termes més generals: els problemes i reptes que avui es plantegen al nostre planeta són molt pitjors que els que vam enfrontar nosaltres en els anys seixantes i setantes: superpoblació, conflictes polítics i nacionals, distribució de la riquesa, canvi climàtic, excessos en l’explotació dels recursos naturals, guerres i guerrilles, consum energètic, mortalitat infantil, …

És evident que jo, personalment, no em sento responsable de tots aquests problemes, però no puc deixar de pensar que, col·lectivament, alguna cosa ha fet malament la nostra generació per conduir-nos a aquesta situació. Que aquells ideals llibertaris i solidaris del 68, s’han anat transformant, potser sense voler-ho, en un deixar córrer, en un “com que vivim bé, no cal pensar més enllà”. I el que hem aconseguit, en deixar actuar pel seu compte les forces socials, ha estat allunyar-nos d’aquella idea de progrés que havia de portar-nos a un món millor.

I és que resulta que vam oblidar el que ens ensenyava el mestre Kant: la pau perpetua només és assolible sota l’imperi de les lleis, i quan el món és global, les lleis també ho han de ser. Que allunyat em sento de l’ideal il·lustrat!

Que existeix un deure, i a la vegada una esperança fundada, de fer realitat l’estat d’un dret públic, encara que només sigui una aproximació que pugui progressar fins a l’infinit, la pau perpetua , no és una idea buida, sinó una tasca que, resolent-se poc a poc, s’apropa permanentment a la seva finalitat (perquè cal esperar que els terminis temporals en que es produeixen iguals progressos siguin cada cop més breus).

Immanuel Kant (1795)

Advertisements