En un dels darrers números de Notícies de la Societat Catalana de Matemàtiques hi havia un article del antic president de la Societat per les Matemàtiques Industrials i Aplicades (SIAM), en el que feia referència a les trampes que es fan per a obtenir elevats graus de qualificació en la publicació d’articles. Feia referència, no solament al plagi, conducta reprovable des de qualsevol punt de vista i que la publicació de preprints en les xarxes de les universitats està fent cada cop més habitual. També es referia a la auto edició i a l’edició mútua: si jo sóc editor de la revista A, perquè no publicar en ella els meus propis articles? O, encara millor, si X és amic meu i editor de la revista B, perquè no ens publiquem els articles mútuament? Aquesta segona opció te el gran avantatge que els articles publicats a A faran referència a articles publicats a B i viceversa, i així aconseguim, de retruc, augmentar els nostres índexs d’impacte.

Ja hi ha alguna revista en el nostre país que, entre les condicions que s’imposen als autors, està la de citar, com a mínim, un article aparegut a la mateixa revista. Condició que, sota el meu punt de vista, no millora la qualitat científica de l’article.

Com que avui en dia els investigadors van boixos per aconseguir punts i acreditacions, que es convertiran en millors salaris, millors llocs de treball i millors condicions de contractació, aquestes pràctiques s’estan estenent de forma vertiginosa i, si les revistes i els índexs no milloren els seus mètodes de revisió i d’avaluació, podrien arribar a convertir-se en un sistema que premi els investigadors més vius i no els més treballadors.

Com exemple de les pobres revisions que fan algunes revistes, citava el cas d’un estudiant de Cornell que havia fet un article amb un programa informàtic que ajunta paraules de forma gramaticalment correcte però sense cap mena de sentit (si teniu ganes de ser autors: el programa el podeu trobar aquí: SCIgen). L’article havia estat acceptat per a publicació en una revista coneguda. El programa és una versió actualitzada d’una cosa que fèiem nosaltres de joves: posar paraules en tres columnes, de tal forma que a la primera hi haguessin subjectes, a la segona verbs i a la tercera predicats (normalment circumstancials) per a muntar diferents discursos, llegint sempre ordenadament de la primera a la tercera columnes, però barrejant les files. Només es tracta de posar paraules que semblin científiques, et voilà!, ja tens una conferència. Aquesta construcció de subjecte-verb-predicat, tot i lo antiga que és, els hi costa molt de fer als adolescents d’avui en dia… deu ser cosa dels temps.

He muntat un exemple il·lustratiu:

  La solució robòtica Apareix Sobre la base de simetries empàtiques
No obstant, Un dilema significatiu Està definit / da En la unificació intuïtiva d’A i B
Per això, La noció de cooperació entre A i B Està construït / da Per la necessitat confirmada de superar els errors
En comparació, El desenvolupament de sistemes d’informació És previst / ta A curt termini pels models cibernètics
Certament, L’aplicació consistent de la teoria És En l’exploració de la telefonia
És més, El resultat final Pot ser Com prediuen les panacees dels teòrics
Però, El marc virtual i extensible Utilitzat / da Per algorismes simbiòtics

 

Fa uns mesos, la revista Global Journal of Computer Science and Technology, va publicar un article de Amor Cilla Domenech titulat A case For Public-Private Key Pairs. La senyora (o potser senyor, vés a saber!) Amor Cilla diu ser de la Universitat d’Alcalá de Henares i el seu email (per si voleu felicitar-la) és amorcillado@orangemail.es. L’article és, simplement, delirant. Totes les cites estan fetes a revistes inexistents (com el Journal of Virtual Theory, el Journal of Random Interactive Symmetries, el Journal of Multimodal Theory o el Journal of Perfect Pervasive Methodologies). Per si fós poc, es citen articles d’uns tals Newton, I(saac)., Erdös, P(aul)., Hawking, S(tephen)., Engelbart, D(ouglas). … tots ells falsos, naturalment. A part de que molts d’aquests autors difícilment poden haver publicat res recentment quan ja fa anys (sinó segles) que són morts.

La revista afirma a la seva web que les seves publicacions són “peer-reviewed”, és a dir, que les revisen dos especialistes abans de publicar-les. Totes les revistes mantenen en el anonimat els seus revisors (referees): aquesta pràctica potser era normal en altres èpoques en les que el nombre de revistes i de científics era inferior i es pretenia evitar qualsevol mena d’amiguisme, de contacte directe entre autor i revisor. Actualment, tinc els meus dubtes que això continuï sent correcte. A mi em faria molt de morbo conèixer els noms dels dos revisors que van acceptar per a publicació l’article d’Amor Cilla. Només el nom de l’autor ja ens hauria de posar en guàrdia.

Tot això m’ha fet pensar que un article d’importància cabdal per a les geometries no euclidianes com va ser el Theorie der Parallellinien de J.H. Lambert hagués tingut un impacte de zero mesurat amb els sistemes actuals d’avaluació de la producció científica. I així anem…