No sóc gaire partidari de parlar en el meu blog de coses de la meva professió. Però aquest cap de setmana he llegit dues coses als diaris que m’han fet reflexionar una mica i voldria posar en negre sobre blanc aquestes reflexions.

La primera de les coses de les que vull parlar, més seriosa, és l’article de Krugman de EL PAIS de diumenge sobre què ha de fer Europa per a superar la crisi. No dic que no estigui d’acord en línies generals amb el que diu l’article, però no deixo de pensar en l’analogia que fa entre Irlanda i Nevada per il·lustrar la diferència radical que existeix entre dos estats que pertanyen a unes unions econòmiques de molt diferent contingut. Com a exercici heurístic no està malament, tot i que l’extensió i la població d’ambdós estats és força diferent. Però no puc deixar de pensar si aquesta mateixa analogia seria vàlida per a Espanya i Texas o Califòrnia, estats que es semblen més en extensió i població. Potser caldria preguntar-li a Krugman què en pensa.

L’altra cosa que he llegit al diari, molt més divertida, és que s’ha publicat, traduït al castellà, un opuscle de joventut d’Honoré de Balzac, que no havia estat mai traduït (ni crec que reeditat en francès). El llibre porta per títol: El arte de pagar las deudas sin desembolsar un céntimo, però el seu títol original es força més llarg: “L’art de pagar els deutes i de satisfer els creditors sense desemborsar un cèntim, ensenyat en deu lliçons. O Manual de Dret Comercial, per al us de la gent arruïnada, dels advocats, dels supernumeraris, dels empleats reformats i de tots els consumidors sense diners.  Pel meu difunt oncle, professor emèrit, precedit  d’una nota biogràfica sobre l’autor i adornat pel seu retrat. Tot publicat pel seu nebot, autor de l’Art de posar-se la corbata”.

Font: Biblioteca Nacional de França. Catàleg GALLICA.

L’opuscle és tan estrany, que ni tan sols es va incloure en les diverses edicions de les obres complertes de l’autor. Pel seu títol llarg, ja es veu la necessitat de publicar-lo en aquests moments de crisi econòmica. No sé si els consells de Balzac seran seguits per algú, però ja veureu que no estan mancats d’interès.

Tampoc sé si la història que explica del seu oncle  és  certa  o no, però jo hauria pagat diners per a estar present a la seva  escena final, quan l’oncle, després d’anys i anys de viure a costa dels demés, reuneix a tots els seus  creditors (“només” 222) per dir-los que ell és un cavaller i que consideraria una infàmia, una picardia, pagar-los el 20 o el 40% del que els hi deu. Que ja és arribada l’hora de la seva mort i que cal tancar el seu llibre de comptes. I quan tots els creditors comencen a sentir-se alleujats, pensant que cobraran, els hi deixa anar que, abans de cometre la baixesa de pagar-los parcialment, no pensa pagar-los res de res. I, a continuació, es mor. I tot això ho fa al restaurant Gillet, Porte Maillot de Paris, un dels llocs més elegants de la ciutat-llum, on suposo que també devia deixar sense pagar la factura. Genial! Això és un artista com cal!

El Restaurant Gillet el 1903. El Périphérique o el Palau de Congressos de Paris se'l van endur per davant.

El llibre el podeu trobar a la Bibliothèque Nationale de France i us el podeu  baixar al vostre ordinador per llegir gratuïtament. Els seus  aforismes,  màximes  i axiomes  són d’una profunditat inqüestionable:

Quan més deus, més crèdit tens.

Aquesta ve a ser una versió antiga del que es diu avui en dia: Si deus mil euros, estàs perdut; si deus mil milions, estan perduts.

Fer deutes a les cases de gent que no te gaires diners, és fer créixer el desordre, multiplicar el infortuni. En canvi, deure diners a la gent que en te massa, és compensar les misèries i tendir a restablir l’equilibri social.

Estant sempre l’esplendor d’un estat en proporció a la massa dels seus deutes respecte els seus individus (vegeu Anglaterra), podeu raonar per analogia?

Suïcidar-se perquè no es poden pagar els deutes, és el mitjà més ximple que es pot emprar. Si és cert que ens devem als creditors, s’ha de viure per ells, no pas morir!

I, finalment, al començar la sisena lliçó, expressa de la forma clara possible el que ha estat la nostra realitat fins fa ben poc:

Qui no te diners està forçat a viure a crèdit; si no en te, cal que l’aconsegueixi; i, quan ho hagi fet, en tindrà molt més del que li caldria per al seu consum habitual.

Sembla que la majoria de banquers sabien francès i van llegir el llibre de Balzac abans que es traduís al castellà. És curiós com una cosa escrita fa gairebé dos-cents anys amb to irònic, pot haver arribat a ser costum generalitzada. I és que la realitat sempre supera les nostres fantasies més extravagants.