Aquestes darreres setmanes han estat de bogeria. Uns éssers abominables, “los mercados”, han estat fent de les seves de forma incontrolada. Han estat atacant Espanya; Espanya els ha intentat aplacar, però han tornat a la càrrega i, segons diuen, tenen el punt de mira enfocant a Portugal. “Los mercados” són molt actius perquè també tenen projectes amb Itàlia i, qui sap?, potser amb Japó, que te un deute públic dels 200% del seu PIB, però que sempre se’n surt “de rositas”.

“Los mercados” deuen ser uns éssers eteris sense els quals el sistema s’espatlla i deixa de funcionar. Talment com l’èter que preconitzaven els físics del segle XIX per a que es transmetessin les ones radioelèctriques. No hi ha èter: no hi ha radio; no hi ha “mercados”: no hi ha feina.

A mi, això de “los mercados” em toca una mica la pera. Sembla com si fossin ells els qui ostenten la autèntica i primordial sobirania social, car els governs s’han de plegar als seus desitjos i no als dels seus ciutadans, en els que, teòricament, resideix la sobirania nacional. En què quedem, doncs? Manen els ciutadans, representats pels seus governs? O manen “los mercados”?

El meu fons de pensions, que ha perdut dos mil euros en només una setmana, em diu clarament que manen més “los mercados”. Bé, i els principis de comptabilitat generalment acceptats, que obliguen a valorar el deute públic espanyol com si fos una hipoteca subprime. Ja podien haver sigut igual de curosos abans de la crisi immobiliària!

Però mentre els ciutadans, per a poder exercir la nostra sobirania, hem d’estar censats, a “los mercados” no els coneix ni son pare. Qui o què són “los mercados”? Doncs no hi ha forma de saber-ho. Alguns noms coneixem, clar: Lombard Odier, BlackRock, Brevan Howard, Neuberger Berman, etc. (Perquè no hi ha cap López o García?), però, són tots? N’hi ha d’altres que no són públics? No saber qui em mossega (o rossega els meus estalvis) em posa molt nerviós.

Fa uns dies el president del govern espanyol, Zapatero, va dir una cosa en la que, segurament, tenia molta raó. No recordo les paraules exactes però venia a advertir que anessin amb compte els qui apostessin contra Espanya perquè podien arribar a perdre molts diners. La pega és que Zapatero no va continuar la reflexió fins les seves últimes conseqüències. Si en “los mercados” hi ha gent que fa apostes, aleshores, ja no són “mercados”: són casinos! La gent va al mercat a comprar o vendre; per apostar el lloc adient és el casino. Seria, doncs, molt més apropiat parlar de “los casinos” que no pas de “los mercados”.

I, certament, és així: els apostadors professionals fan servir unes jugades com les posicions curtes apalancades, els swaps d’impagament, les vendes de futurs, etc. que es semblen més a posar fitxes sobre un tauler de ruleta o una taula de blak jack, que a comprar o vendre tomàquets o peix al mercat de Collblanc.

I jo crec que si utilitzéssim la denominació correcta, casinos, els titulars de la prensa serien molt més gràfics i més entenedors. Mireu els exemples: