He estat uns dies a Astúries. Volia aprofitar una estona que tenia lliure per visitar un monestir preromànic que es troba entre Villaviciosa i Oviedo: Sant Salvador de Valdediós. Del primitiu monestir del segle IX només un queda una església que l’anomenen “el conventín” i està enmig d’un prat, separada de la resta d’edificacions monacals que daten dels segles XIII al XV.

Sant Salvador de Valdediós. A la dreta de tot: "el conventín".

La història recent d’aquest monestir es ben estranya. Quan es va construir el monestir gòtic, es va haver de desviar el riu per poder disposar de terreny suficient per edificar els grans edificis monacals: l’església, els claustres, refectori, sala capitular, etc. Aquest desviament del riu, fet en el segle XIII, ha estat l’arrel de tots els problemes constructius dels edificis gòtics. L’aigua ha anat arrossegant la terra dels fonaments i els edificis han patit molt al llarg dels segles. Tan és així que el monestir, del ordre del Cìster, va quedar pràcticament despoblat el segle XVI.

Amb la desamortització de Mendizabal (1836), va passar a mans d’un particular d’Oviedo que se’l va adjudicar en subhasta per uns 900.000 rals (uns 1.350 euros! Jo també l’hauria comprat). Però poc després tornava a mans del Estat. Sense saber com (però m’ho puc imaginar), el 1862 el recinte quedava en mans del bisbat d’Oviedo, que el va utilitzar com a seminari fins després de la Guerra Civil. El 1951 el recinte tornava a estar deshabitat.

Jo el vaig visitar per primera vegada a l’entorn de l’any 1980. El “conventín” estava visitable, encara que eren visibles els regalims de l’aigua de la pluja pel seu interior. Als edificis gòtics no s’hi podia ni entrar: era un autèntic perill perquè tot estava a punt de caure. Això que la República havia declarat tot el recinte Monument Nacional! Suposo que com que havia sigut la República la que havia fet aquesta declaració, el bisbat d’Oviedo se’n va desentendre.

A mitjans dels 80’s es va començar el treball de restauració i, per consolidar-lo, el bisbat va autoritzar que s’hi establís una comunitat de frares cistercencs uns anys després. Pel que jo sabia, aquests frares van ser molt actius en el tema de la restauració, sempre sota la supervisió de la Conselleria de Cultura del Govern del Principat. A més, van muntar una escola a la que assistien el nois de totes les aldees dels voltants, que són nombroses perquè es tracta d’una zona muntanyosa i boscosa, amb població molt disseminada.

"El conventín", fins que acabin les obres.

La meva recent visita ha estat molt decebedora. No vaig poder veure el “conventín”: estava tot cobert de bastides perquè estaven restaurant el sostre del edifici. Ni pensar d’entrar en el seu interior. No obstant, si que vaig poder entrar als edificis gòtics; al menys, a la part que no forma part de la clausura. Parlant amb el guia, un noi jove que de ben segur era de per allà per la seva forma de parlar molt asturiana, em va dir que els frares cistercencs ja no hi eren; que el bisbe els havia fotut al carrer fa un any més o menys i que havia portat un altra congregació de monjos de Saint Jean. Estirant-lo una mica de la llengua, em va dir que era una ordre fundada feia pocs anys per uns frares alemanys i que s’havia difós ràpidament per tot el món. Vaig donar per suposat que es tractaria d’alguna secta d’integristes a la que tan acostumats ens te la jerarquia eclesiàstica, però no en vaig fer més cas.

El que si que em va picar la curiositat era saber perquè s’havien desfet dels cistercencs i resulta que potser tot es reduïa a un “pique” entre dos catalans. L’abat de Valdedios, Jordi Gibert i Tarruell, es va formar a Poblet (únic monestir masculí del Císter a Espanya), monestir del que també és originari l’actual abat General la Ordre del Císter, Maur Esteva i Alsina. I que, per més inri, havia estat novici de Jordi Gibert. Segons sembla aquest parell d’individus mantenen una cristiana discrepància. I Maur Esteva, que és el que talla el bacallà com a Abat General, es va aliar amb el bisbe d’Oviedo, Carlos Osoro, que tampoc volia els cistercencs a Valdediós perquè no hi podia posar les grapes ja que havien estat imposats per Roma. I entre els dos es van desempallegar del incòmode Jordi Gibert i de tots els seus frares.

Aquest Gibert s’havia fet conegut uns anys abans en afirmar que l’ascorbat potàssic (una cosa semblant a la Vitamina C) tenia efectes curatius del càncer. Va invitar, fins i tot, a científics i estudiants a visitar el seu “laboratori” on pensava fabricar els “polvos de Valdediós” que serien la panacea dels malalts de càncer. Fins que les autoritats sanitàries van posar fi al show, negant categòricament les propietats curatives de l’ascorbat potàssic.

En fi… coses de la vida. De totes formes, si algun dia aneu per Astúries, no us perdeu la visita a Valdediós. A més d’estar en un lloc encisador, val la pena dedicar-li unes hores de visita cultural.