L’altre dia hi ha havia un article de Manuel Sánchez Ron a EL PAIS celebrant el centenari de la publicació del primer volum dels Principia Mathematica de Bertrand Russel i Alfred Withehead. El títol de l’article era “El valor del fracaso digno” i, en ell, Sánchez Ron explicava que, malgrat que el llibre no va aconseguir el seu propòsit (reduir tota la matemàtica a la lògica), va significar un esforç tan considerable de treball lògic i matemàtic que ha donat idees i feina a moltes generacions de matemàtics i de lògics.

Si considerem, com suggereix el títol de l’article, que els Principia Mathematica van ser un fracàs, jo hauria de dir que ja m’agradaria a mi tenir un fracàs la meitat de sonat que el seu. Precisament això és el que vol dir Sánchez Ron amb lo del “fracàs digne”. La nostra societat sembla que només valora l’èxit i, en moltes ocasions, pot ser més estimulant un fracàs que un èxit.

La persecució de qualsevol objectiu de perfecció (ja sigui artístic, científic o, merament vivencial) és un camí ple de racons, d’anades i vingudes, de retrocessos i acceleracions que moltes vegades no arriben a bon termini, però des del que hem pogut gaudir d’un immens paisatge que ens ha anat fent més persones. Què més dona haver arribat al Aneto si ja hem vist el cim (de lluny), la glacera i els portillons?

L’article és interessant i el recomanaré vivament, tot i que no estic massa d’acord en la interpretació que dona Sánchez Ron al teorema d’incompletud de Gödel i la seva relació amb els Principia Mathematica. És una petita minúcia que tampoc hauria pogut desenvolupar en un text curt com un article per al diari. A més, Sánchez Ron, tot i ser un dels nostres millors historiadors de la ciència, no és un matemàtic pur: és físic i astrònom.

El que resulta més imperdonable, és un error que podria haver estat corregit també pels redactors del diari si haguessin tingut una mica més de cultura. Bertran Russell no va morir el 1941! Va morir, amb noranta-set anys, el dia 2 de febrer de 1970. Cosa que tampoc era gens difícil de intuir, ja que en el mateix article, uns paràgrafs més endavant, parla d’una carta que li va adreçar Alice Hilton a Russel el 1963! Seria bastant difícil que la carta hagués arribat al seu destí si Russell fos mort des de 1941.

També m’hagués agradat que Sánchez Ron hagués continuat una mica més la cita de Hardy (un dels matemàtics més profunds i carismàtics, contemporani de Russell i aquest si que mort el 1947) explicant els dubtes del bibliotecari hipotètic de l’any 2100, pensant si ha de llençar a les escombraries o no l’últim exemplar que queda dels tres grossos volums dels Principia Mathematica. Hardy continua dient:

Un matemàtic, com un pintor o un poeta, és un fabricant de models. Si els seus models són més permanents que els dels pintors o els poetes, és perquè els seus models estan construïts amb idees. Els pintors fan els seus models amb formes i colors, els poetes amb paraules. Un pintor pot incorporar una idea, però normalment acostuma a ser un lloc comú i poc important. En poesia, les idees compten una mica més; però, com ha dit Housman, la importància de les idees en poesia ha estat habitualment exagerada:” No em satisfà que puguin existir coses com les idees poètiques: la poesia no és el que es diu, sinó la forma en que es diu”.

Intueixo que hom pot pensar que Hardy escombrava cap a casa. Com que ell mateix era matemàtic! A més, això de la permanència… què vol dir? Podem imaginar algun director de museu dubtant en si llença o no un quadre de Rubens o de Velázquez? Podem imaginar com es poden esborrar els versos d’Homer o de Victor Hugo?

I amb això, puc tornar al començament: potser que la mateixa idea de èxit (i la seva contraria: el fracàs) no existeixi. Que només ens trobem davant d’intents, intents que cada dia ens fan una mica millors. I el que estudiem en la història és precisament això: els intents dels nostres avantpassats.