Darrerament estan apareixen innombrables casos de revistes prestigioses que denuncien que articles publicats a les seves pàgines anys ençà, no complien amb els rigorosos criteris de selecció que imposaven els seus editors. Jo, sincerament, no se de què s’exclamen; la ciència no és més que un procés de prova i error. Potser algun cas, en el que hi ha hagut manipulació malintencionada dels resultats experimentals, podria ser punible d’alguna forma, però afirmar que en un article hi ha un excés d’interpretació subjectiva dels resultats és d’una candidesa impagable.

Si parlem d’interpretació subjectiva dels resultats, hauríem d’enviar el De revolutionibus de Copèrnic al infern. No tenia cap mena de prova fefaent que el permetés afirmar que el sol era al centre del sistema solar. Copérnic va enfrontar tots els problemes geomètrics que es derivaven d’aquesta afirmació de la mateix manera que ho havia fet Ptolomeu tretze segles abans: amb excèntriques i epicicles. Perquè el problema fonamental no era saber quina cosa era al centre, sinó donar-se compte que les òrbites eren el·líptiques i no circulars. I això ho va descobrir Kepler gairebé cent anys més tard. Avui diem que el Sol només és el centre d’una minúscula part d’una minúscula galàxia d’un immens univers que no te cap centre. Amb això no vull negar el gran valor de la tesi copernicana que, coincidint amb un ample moviment filosòfic humanista, va col·locar la humanitat en una dimensió radicalment diferent: ja no érem el centre de l’univers.

Copérnic va tenir el gran avantatge de morir-se només donar-li el manuscrit al seu editor; d’aquesta manera es va evitar de respondre cap mena de pregunta quan el llibre es va publicar (d’això se’n va encarregar Galileu). Però els científics que avui en dia posem a la picota no poden sinó envermellir i demanar tímidament perdó, sense saber amb precisió què vol dir això d’”excés d’interpretació subjectiva”.

El cas recent de Marc Hauser així ho confirma: prestigiós professor de Harvard, autor de cinc llibres i mes de dos-cents articles en els darrers vint anys, l’hem pogut veure balbotejant unes poc creïbles disculpes per haver portat les seves conclusions més enllà de on li permetien les dades empíriques. Però, déu meu senyor!, si estava parlant de la moral dels animals! Que potser algú ha trobat alguna forma objectiva  de definir la moral humana? Si no hem estat capaços d’anar més enllà de l’imperatiu categòric o de la intersubjectivitat (que ja m’explicaràs què vol dir això) en temes de moral humana, què vols que digui un etòleg (o biòleg, o el que sigui el senyor Hauser) de la moral dels animals? Doncs teories… simples teories. Això si, documentades amb una certa experimentació (potser de dubtosa metodologia, no ho sé), però suficient com per a que qui no hi estigui d’acord faci experiments que les refutin. No és aquest el procediment científic?

Potser el primer que hauríem de fer seria deixar d’editar revistes d’economia: tots els seus articles es basen en interpretacions subjectives del comportament humà. I ja no cal dir res d’altres disciplines com la història o la sociologia. També convindria cremar totes les mecàniques newtonianes, amplament superades pel la mecànica relativista. I quan els físics es posin d’acord en una teoria unificada, també podríem cremar totes les equacions d’Einstein i de Schroedinger (i el gat també).

 

P.S.

Vaig començar a llegir fa dos dies l’última novel·la de John Le Carré. És una casualitat que, en el que porto llegit, es desenvolupi tota la trama a Antigua? Aquest paio és tan espavilat que sabia que coincidiria el llançament del seu llibre amb l’escàndol del senyor Berlusconi. Això és màrqueting!!!