Quan jo tenia uns deu anys (corria l’any 1965) era un nen d’aquells que, aleshores, se’ls denominava “trasto”. No era maliciós, però feia cada malifeta que es cagava la burra. Jugava sol a estones, però quan les joguines es negaven a fer el que jo volia, les engegava a dida, amb greu risc per les parets i mobles de la casa. Era capaç d’estar assegut llegint o jugant algun joc de taula, però em removia a la cadira i arribava a llegir estant capdavall. Al cole m’avorria i necessitava fer “activitats addicionals” durant les classes, amb greus emprenyamentes dels meus profes que no comprenien els meus esforços per oferir als meus companys espectacles originals.

Lo del cole era especialment odiós. Em fa l’efecte que en els deu o dotze anys que vaig ser-hi, vaig ser el campió de les voltes al pati: cada dia em castigaven a fer-ne entre cinc i deu. Un dia vaig aconseguir que em tiressin pel damunt una olla plena de sopa bullint, amb la consegüent cremada de segon grau, dos dies al hospital i quinze dies al llit, canviant les gases dos cops al dia, amb un dolor que encara el sento ara.

Si tot això hagués succeït els anys 90’s, probablement els meus pares m’haguessin dut a un psiquiatra que m’hagués diagnosticat el trastorn de dèficit d’atenció i de hiperactivitat (TDAH), m’hagués omplert d’anfetas i de metilfenidat fins a les orelles i avui seria, probablement, addicte a la cocaïna i carn d’hospital psiquiàtric. Però en aquella època, al psiquiatra només t’hi portaven quan escanyaves algú, i a aquest extrem no hi vaig arribar mai (el màxim que vaig fer va ser alguna mossegada).

En comptes d’això, els pares van pensar que si el nen necessitava fer coses, el millor era que les fes. Com que el camp és molt saludable, els dissabtes (i els caps de setmana que toqués excursió) em tocava anar als escoltes. Els diumenges (si no tenia excursió) anava al Centre Lleidatà de Barcelona a fer classes de català i de sardanes. A les tardes, clar, anàvem a la Plaça Sant Jaume per exhibir els nostres progressos en això de la dansa. I els dies de cada dia? Com que el pare era molt aficionat a la música (el seu pare, i avi meu, havia estat company de Miquel Fleta), van decidir matricular-me en el Conservatori del Liceu. Com que no hi havia prou diners, ni espai a casa, per a comprar un piano, em van matricular d’acordió, que, en definitiva, no deixa de ser un piano petit amb una manxa com les de les bicicletes.

Total, que només sortir del cole, ja em veieu agafant el tren se Sarrià per anar, cames ajudeu-me, a les classes de solfeig i acordió que es feien al últim pis del teatre de la Rambla. Quan hi arribava, ja no podia dir ni fava del que havia corregut per arribar des de Sarrià fins allà i, aleshores, havia de pujar fins el cinquè pis, sense cap ascensor, a rebre la meva dosi de coneixements musicals.

A mi tot allò m’agradava. El solfeig el veia com una cosa ben construïda, quasi matemàtica, i anar descobrint les diferents facetes de l’escriptura i la construcció musical em semblava meravellós. El tema de l’acordió era un altra història: no tinc males mans, tinc els dits llargs i prims, i això em facilitava la digitació, que no feia malament. Però això d’haver d’assajar un parell d’hores a casa em posava de molt mal humor. I el pitjor de tot eren els dies d’examen. Als qui estudien piano no els hi fan portar el seu instrument per examinar-se, però els dels demés instruments havíem de portar el nostre de casa. Com que jo vivia pel barri de la Rivera, la millor forma d’anar al Liceu era a peu; i us asseguro que un Settimio Soprani de cent vint baixos pesa com una mala cosa. Quan arribava a la sala d’audició per al examen, encara tenia les mans vermelles d’haver estat transportant aquell monstre pels carrers Carders, Llibreteria, Call i Boqueria. I el pitjor de tot, era que jo sabia que, malgrat que no ho feia malament, em mancava aquella guspira de geni que s’ha de tenir per a donar-li sentit i sentiment a una interpretació musical. En definitiva, que era una interpretació acadèmica: sense equivocacions i sense esperit.

Va coincidir el meu ingrés a la Universitat amb la finalització dels meus estudis de solfeig i els quatre cursos d’acordió. I allà es va acabar la meva carrera musical. Després, molts anys més tard, em vaig comprar un piano, un Petrof d’una sonoritat subjugant, que encara toco de tan en tan per a no perdre el toc, tot i que, havent estudiat acordió, la meva ma esquerra està més acostumada als botons i als acords fets que a les tecles i haver de fer-los.

Quan parlo d’aquella època començo a pensar que potser hauria d’anar pensant en el meu ingrés al Museu d’Història Natural, al costat dels brontosaures.