Un dels matemàtics pel que sempre he sentit una atracció especial és Luca Pacioli (1440-1517). Diuen els economistes que va ser l’inventor de la comptabilitat per doble partida, lo qual no és estrictament cert. Els qui van inventar la doble partida van ser els comerciants mediterranis, genovesos, florentins, venecians, barcelonins, valencians… Luca Pacioli  l’únic que va fer va ser posar la teoria comptable per escrit. Com deia un premi Nobel d’economia recent: la comptabilitat és la ciència de lo artificial. Sigui com sigui, ell té el mèrit d’haver estat el primer en fer-ho. Hi ha molts altres tractats d’aritmètica per a comerciants d’aquella època que no recullen les tècniques comptables (inclòs un d’escrit en català i anterior al de Pacioli: el de Francesc Santcliment).

Hi ha moltes coses que resulten xocants de Luca Pacioli. La primera pregunta que ens fem és perquè un frare franciscà es va posar a escriure unes matemàtiques per a comerciants. Està clar que els comerciants sempre han estat gent molt atabalada i, com que no tenien temps per ensenyar els seus fills, li encarregaven aquesta feina a professors pagats, veritables mercenaris de la formació, quan encara les universitats no es dedicaven a l’estudi de l’economia. Però, un frare franciscà fent de mercenari? … Si hagués estat un jesuïta potser seria més fàcil d’entendre, però franciscà… Són els del vot de pobresa i cal pensar que haurien d’estar per damunt d’aquestes coses materials.

De totes formes, sembla que es va ordenar frare després d’haver escrit el llibre. I ja se sap que en aquestes coses passa com amb el tabac: els més anti fum són els ex fumadors.

L’única imatge que tenim de ell és un quadre, atribuït a Jacopo Barbari, en el que apareix davant d’una taula sobre la qui hi ha multitud d’objectes matemàtics: una esquadra, un compàs, una pissarra amb el nom d’Euclides, un dodecaedre… A la part fosca de la imatge, com flotant en el aire, hi ha un rombicuboctaedre mig ple d’aigua i del que Pacioli en va estudiar les seves propietats òptiques de reflexió i refracció. Al seu darrera hi ha un jove de rica aparença. En contrast amb el senzill hàbit del franciscà, de tela basta i lligat amb una simple corda amb nusos, el jove porta una bona camisa de color púrpura, uns guants verds i un sobretot de pell girada. El jove mira amb displicència cap el pintor, com si fos el rei del món, mentre que Pacioli té la mirada perduda cap a un lloc indeterminat però mostrant la fermesa del mestre.

El quadre és una genialitat. Llàstima no saber-ne amb certesa l’autor. La documentació més antiga que es té del quadre data de 1631 en un inventari del Palau Ducal d’Urbino, però no hi ha cap referència a la seva adquisició o procedència. El quadre es troba actualment al Museu de Capodimonte (Nàpols) i s’atribueix a Jacopo di Barbari perquè, en un paperet arrugat que hi ha damunt la taula, hi ha una inscripció que diu: “IACO.BAR.VIGENNIS P 1495”.

El paperet damunt la taula, amb la seva mosca

Congruentment amb aquesta atribució, es diu que el jove és el fill del Duc d’Urbino: Guidobaldo da Montefeltro. Però tampoc deixa de ser una suposició. La data, 1495, tot i que està mig tapada per una mosca (no crec que la mosca tingui cap significat matemàtic específic) no quadra amb l’estança de Pacioli a Urbino, ja que aquesta estança va ser aproximadament en els anys 1485-1487. D’altra banda, si la data fos correcta, Pacioli hauria de tenir 55 anys i la seva aparença, tot i viure com un monjo, és potser massa jovenívola per aquesta edat. No passa el mateix amb Guidobaldo da Montefeltro que el 1495 tindria uns vint-i-tres anys i podria casar amb la imatge del xicot del quadre.

Guidobaldo da Montefeltro per Rafael

El problema és que tenim un retrat de Guidobaldo da Montefeltro pintat per Rafael (desconec la data, però probablement hauria de ser anterior a 1504 quan el pintor se’n va anar a Florència des de la seva Urbino natal) i la veritat és que no es sembla gaire al jove que hi ha darrera de Pacioli.

Per acabar-ho d’adobar, algun crític ha esmentat la possibilitat de que el jove sigui Leonardo da Vinci, però tampo sembla massa realista la suposició, ja que Leonardo i Pacioli no es devien conèixer fins l’any 1496 quan van coincidir a Milà, tots dos contractats pels Sforza. I en aquella època tenien 44 i 56 anys respectivament, edats que tampoc quadren amb les aparences que veiem en el quadre.

No obstant tot això, la hipòtesi que eM sembla més raonable és la de Guidobaldo, només que el quadre hauria de ser uns vuit anys anterior a la data mig oculta per la mosca. Això tindria sentit perquè explicaria el fet de que el quadre es trobi a Nàpols, ja que el successor de Guidobaldo en el ducat d’Urbino (a part d’un breu temps de l’usurpador Cèsar Borgia) va ser Francesco Maria della Rovere, d’una branca menor dels Medici, que es va traslladar a Nàpols.

Piero della Francesca. Fragment de la "Pala di Brera"

Piero della Francesca. Fragment del "Políptic de Sant Antoni"

Pacioli, a part de la ja esmentada amistat amb Leonardo da Vinci, que va dibuixar les il•lustracions del seu últim llibre, De Divina Proportione, també va tenir de jove unes molt cordials relacions amb el seu mestre i amic Piero della Francesca. Tots dos havien nascut al mateix poble, Santosepolcro, i el conegut pintor havia estat treballant molts anys a Arezzo, molt a la vora del seu poble natal. És molt probable que Piero della Francesca fes servir al jove Luca Pacioli com a model en algun dels seus quadres. Així ho fa pensar la similitud d’aquestes imatges amb la del quadre del que he estat parlant abans.

L’últim fet desconcertant d’aquest frare, és que no va tenir cap mena de problema en incloure una obra de Piero della Francesca com un capítol del seu propi llibre, sense fer cap esment del seu autor; com si fos seu, vaja! Això si, es va prendre la molèstia de traduir-lo del llatí al italià.

Potser Tom Lehrer l’hauria d’haver pres com a model per a la seva cançó Plagiarize.