La xafogosa nit del 13 al 14 d’agost de 1944, a Nova York, un jovenet de dinou anys anomenat Lucien Carr va assassinar un antic professor seu de trenta-tres anys anomenat David Kammerer. Lucien (o Lou, com se’l va anomenar més endavant) havia estat deixeble de David a Sant Louis, quan feia els seus estudis secundaris en una bona escola, ja que la família Carr eren bastant rics (estaven emparentats amb els Rockefeller). David havia seguit a Lou per totes les universitats (Andover, Brunswick, Xicago,…) en les que havia aterrat després, sense cap mena d’èxit, tot i ser un jove brillant. Les males (o bones) llengues diuen que David sentia una forta atracció sexual pel jove Lou. Però, qui ho pot saber?

L’anècdota, ara, ja no formaria part de la història si no fos pels personatges secundaris que va tenir. Quan Lou va arribar a la Universitat de Columbia el 1944, va tenir de companys a Allen Ginsberg (18 anys) i Edie Parker (22 anys) que era, en aquella època, la dona de Jack Kerouac (22 anys). Per altra banda, el millor amic de David, ja des del seu Sant Louis natal, era William Burroughs (33 anys), que també s’estava a nova York l’any 1944. Hi ha qui diu que Kerouac, Burroughs i Ginsberg es van conèixer gràcies a Lucien Carr. Però, qui ho pot saber?

El nen, en Lou (era el més jove de tots), se les portava… Allen Ginsberg va escriure en el seu diari el següent:

Know these words, and you speak the Carr language: fruit, phallus, clitoris, cacoethes, feces, foetus, womb, Rimbaud.

De fet, Rimbaud va ser el poeta de capçalera de la generació beat. i també sembla que va ser el jove Carr qui el va introduir en els seus components. Però, qui ho pot saber?

Immediatament després de l’assassinat, el jove Lucien va anar a veure a Kerouac i a Burroughs, fet pel qual aquests darrers van ser detinguts per ocultar proves a la policia. Burroughs va sortir de la presó en poc temps perquè la seva família va pagar la fiança, però Kerouac, que no va tenir la mateixa sort, va gaudir d’uns mesos de vacances per compte de l’estat de Nova York. Finalment, van ser tots dos absolts; però hi ha qui diu que ells tres s’havien apropat al Riverside Park, a l’alçada del carrer 115 (Burroughs vivia a la vora del indret, en el Upper West Side) per arranjar una mica l’escenari dels fets. Però, qui ho pot saber?

En el judici que es va seguir contra Lou Carr, es va intentar portar el tema cap a una defensa de Lou enfront del seu assetjador homosexual, David. I així ha quedat per als llibres d’història. Amb aquesta argumentació, els cars advocats contractats per la família Carr van aconseguir que el seu noi se’n sortís amb una pena petita, que va complir en una institució per a menors d’edat. Si va existir l’assetjament, si no va ser tal perquè era correspost, qui ho pot saber?

Quan va sortir de la presó, després de dos anys, Lou Carr no va tenir molta més relació amb els beats. Va entrar com a noi dels recados a l’agència de notícies United Press International (la UPI) de la que, amb el temps va arribar a ser redactor en cap. També diuen que el rotllo de paper en el que Kerouac va escriure On the road, havia estat robat per Carr de la redacció de la UPI. Però, qui ho pot saber?

Els qui ho sabien tot, ja son morts. Però resulta que el passat se’ns revela en forma novel·lada. Burroughs i Kerouac, van escriure entre finals de 1944 i començaments de 1945, amb els fets encara vius al seu pensament, una novel·la titulada And the hippos were boiled in their tanks (Y els hipopòtams es van coure en els seus tancs), que l’editor va rebutjar i que no havia estat publicada fins fa poc.

La existència d’aquesta novel·la era coneguda des de fa anys, però amb Kerouac ja mort, Burroughs va impedir la seva publicació, al menys fins que Lucien Carr fos mort. I així ho van acordar amb els hereus de Kerouac. Per això, al morir Lucien Carr l’any 2005, va quedar via lliure per a la seva publicació. L’any 2008 es va publicar als USA i aquest any ha sortit la traducció al castellà.

Si he de ser franc, a part del On the road de Kerouac, aquesta és la millor obra de la generació beat. Amb un llenguatge àgil i planer, amb una dosi mesurada d’escàndol, i no amb el sex, drugs and jazz persistent de la resta de les seves obres (el rock’n roll encara no estava de moda), ens van presentant la vida quotidiana d’un Nova York que encara no és el centre del món, però sap que està apunt de ser-ho. La vida en els bars nocturns del Village i del Upper East Side, el moviment intel·lectual d’una ciutat cosmopolita que li vol prendre el lloc a un Paris ocupat per la barbàrie, totes aquestes coses (i més) estan sota la narració (interessada?) dels fets que van conduir a Lucien Carr a assassinar a David Kammerer.

Fa dies que vaig canviar la capçalera del blog per aquesta carretera americana sense fi… estava sota els efectes dels hipopòtams!