El carrer Grenelle és un típic carrer de Paris, va fent una ampla corba seguint la curvatura natural del Sena. Comença a la vora dels jardins del Luxemburg, al costat sud del bulevard Saint Germain, i, després de creuar el bulevard Raspail, travessa l’esplanada dels Invàlids i acaba morint molt a prop del Camp de Mart. És un carrer parisenc típicament burgès i, fins i tot, aristocràtic. El propi Balzac hi situa el domicili d’alguns dels seus personatges més refinats: Beatrix de Rochefide o la vescomtessa de Beausèant. Alfred de Musset hi va viure durant molts anys, i potser alguna de les seves velles pedres ens podrien explicar els seus deliris amorosos amb George Sand.

Ara, com que tots els centres de les ciutats s’estan convertint en botigues, el carrer Grenelle no en podia ser una excepció i tots els seus  edificis de pisos tenen boutiques elegants al seus baixos. Resten, això si, uns quants palauets (no se perquè els parisencs s’encaparren en anomenar-los hôtels) que havien estat dels Bourbon-Condé, dels Martignac, dels Villars… i que avui en dia, s’han reconvertit en ambaixades, centres administratius o culturals (com el museu Arístides Maillol) o seus empresarials.

No sé perquè he començat parlant del carrer si l’únic que m’interessen són un parell dels seus habitants: Renée i Paloma. Del número 7. El número 7 del carrer de Grenelle, fa cantonada amb el carrer dels Saints-Pères i, de fet, no te porta al carrer Grenelle: s’hi entra pel carrer dels Saints-Pères, número 79. És un edifici elegant, de pedra, época Haussman, de cinc pisos i golfes. Les plantes nobles estan al segon i al cinquè pis, per damunt del qual hi ha les típiques golfes parisines amb les parets exteriors folrades de pissarra i amb els finestrals sobresurtin de la teulada.

Com deia, en ella hi viuen Renée i Paloma. Renée, passada la cinquantena, vídua, és la portera de l’edifici. No és una portera convencional: en lloc d’escoltar Belén Rueda, es dedica a llegir Tolstoi, Proust i Mankell (és millor Wallander que Salander?); té una comprensió raonable de l’obra de Marx (considera que La ideologia alemanya, és la seva obra cabdal) i pensa que Husserl és un nom més apropiat per a una marca d’aspiradores que no pas de fenomenòleg transcendental (que, per cert, no supera la prova de la pruna clàudia); en art, és més partidària dels flamencs que dels renaixentistes italians, mentre que en música, pica una mica de tot arreu: des de Purcell i Mozart (encara que el Confutatis la pugui espantar alguna vegada) fins a Eminem.

Com que de porteres d’aquestes no n’hi ha, es veu obligada a fer-se l’esquerpa i contestar sempre amb monosíl·labs als rics veïns de l’escala, els quals, malgrat els seus diners, no sempre saben conjugar bé els verbs. La Renée no vol arriscar-se a ser descoberta, per això sempre te encesa la tele, com si estigués veient qualsevol telesèrie barata.

La Paloma, dotze anys, amb tendències suïcides, és la filla dels rics i progrés veïns del segon pis. També amaga les seves habilitats, sobre tot davant sa germana una integrada e intel·ligent estudiant de l’École Normale Superiure, que no sap fer altra cosa que la guitza a sa germana petita. Paloma, per a abandonar aquest món, ha pensat en un autèntic espectacle de focs d’artifici i ja està preparant tot el muntatge per a que es parli de ella durant molt de temps. El que no ha tingut en compte és que a sa mare li hauran de triplicar la dosi de prozac.

Amb aquests personatges, i uns quants més, construeix la seva novel·la Muriel Barbery (La elegancia del erizo) qui deu ser una mena de fotocòpia de la pròpia Renée: viu al Japó, allunyada de qualsevol contacte amb la cultura francesa, no concedeix mai entrevistes, ni surt tampoc a la televisió.

És un llibre intel·ligent que val la pena llegir, encara que el seu final es desenvolupi en un altre popular carrer parisenc: la rue du Bac (de la que ja en parlaré un altre dia).

 *  *  *  *  *

Aquest juliol, en un seminari que estava, al fer la presentació d’un dels ponents, el director del seminari va dir de ell que tenia dues virtuts molt poc habituals en l’àmbit universitari: una, ja no la recordo, però l’altra era la humilitat. Està clar que hem d’aprendre de les Renées que hi ha per el món, de la Renée que, quan arriba l’esborrany de la tesi de la germana de la Paloma corregida pel tutor de recerca, li dona un cop d’ull i després d’uns minuts fa aquesta reflexió sobre el funcionament de la Universitat:

Si quieres hacer carrera, coge un texto marginal y exótico todavía poco explorado, insulta su sentido literal buscando en él una intención que el propio autor no había visto, defórmala hasta que parezca una tesis original, quema al hacerlo todos tus iconos, dedica un año de tu vida a este jueguecito indigno a expensas de la colectividad y envíale un mensajero a tu director de investigación.

Quanta raó!!

P.S. Seguint instruccions del meu director d’investigació, he de dir que la Renée també és una enamorada del cinema de qualitat. I, per damunt de tots els directors està, per a ella, Yasujirô Ozu.

M’havia oblidat de fer-ne esment.