El delicte es va perpetrar fa dies, a començaments de juny, i vam participar-hi unes trenta mil persones; tot degudament organitzat pel DURSI-GENCAT. Les conseqüències del delicte van ser publicades a finals de juny: un 94,4% d’aprovats. Ja intuïu que el delicte del que parlo s’anomena PAU, Selectivitat, Provés d’Accés a la Universitat, …

Suposo que el jovent que estava al meu tribunal se’n devia anar cap a casa pensant en el “vell cabró aquell de la barba”. Jo, per la meva banda, me’n vaig anar a casa pensant ens aquells immadurs, irresponsables i mal educats joves cabronets.

Un examen és sempre un tour de force. El professor intenta sorprendre l’alumne, mentre l’alumne es procura protegir. Les estratègies són diverses; des de l’estratègia de joc cooperatiu (que només seria aplicable a estudiants de postgrau o dels darrers curso de llicenciatura) fins a les estratègies per a jocs asimètrics (que seria el cas en exàmens massius: els que corrector, vigilant i examinand ni es coneixen) en el que cada jugador ha d’aplicar tàctiques diverses. La teoria de jocs ens ha ensenyat molts d’aquest models subjacents.

Per a mi, era la primera experiència en un joc asimètric d’aquesta mena. Com que fa pocs anys que l’economia es va incorporar a les proves d’accés, doncs no necessitaven gent de mal viure, com jo, per als tribunals. Ara, cada cop necessiten més economistes, perquè sembla que els batxillers consideren que aquesta matèria pot tenir transcendència en el futur. No m’explico de on poden haver tret aquesta idea, perquè, com és fàcil de comprovar, sempre hi ha economistes barallant-se als diaris, dient i proposant idees radicalment divergents sobre el mateix tema. Posats a estudiar sempre és molt millor ficar-se en alguna disciplina en la que, al marge de petites discussions puntuals, existeixi un paradigma amplament compartit: vull dir ciències com la física, la química, la biologia, l’astronomia i coses d’aquestes.

En fi… no pretenc carregar-me la meva pròpia professió, només volia parlar del cos del delicte.

El cos del delicte consisteix bàsicament en que els professors vigilants i correctors acudim a la cita del les PAU pensant en una estratègia asimètrica, mentre que els nois i noies hi acudeixen pensant en una estratègia cooperativa. Suposo que és a on ens condueix el sistema social que hem anat construint en els darrers anys, en el que els pares han dimitit (ara ja no són pares: són amics!) i els mestres i professors han hagut de prendre el relleu, sense disposar d’aquella auctoritas indispensable per a poder governar un aula en temps convulsos.

En els tribunals de les PAU estem barrejats professors de Universitat i de Batxillerat sota les ordres d’un president, sempre de Universitat. En el meu cas, el president era un bon home… massa bon home, diria jo. Érem vuit vocals, dos professors de Universitat (tots dos de matèries inùtils, d’aquelles que en diuen de fase específica: Llatí i Economia) i sis professors de Batxillerat. Com que teníem uns dos-cents joves per examinar, els vam repartir en quatre aules per ordre alfabètic amb una cinquantena d’alumnes per aula i dos professors a cada aula per a vigilar el correcte desenvolupament de les proves.

A més dels membres del tribunal existien unes figures, anomenades vocals de centre, que, pel que em va semblar, eren representants dels centres educatius en els que havien estudiat els examinands, i que tenien com a funció principal defensar els interessos dels seus pupils, independentment de que tinguessin o no raó. Els hi faltava temps per anar a protestar al president per qualsevol ximpleria: que si l’examen havia començat cinc minuts més tard, que si perdíem massa temps en el procés d’identificació dels alumnes, … Això si, ajudar a que els alumnes que havien acabat l’examen, estiguessin callats en els passadissos, sembla que no era feina seva.

Les instruccions que havíem rebut de la Generalitat per a vigilar les aules eren força concretes. La seva aplicació va ser desigual. Mentre jo i la professora de Llatí (que ens vam adjudicar una de les aules) vam ser absolutament inflexibles, a les altres aules les coses funcionaven de forma diferent: professors asseguts a la cadira o atenent preguntes dels examinands, sembla que van ser situacions corrents.

Una tarda que només teníem una quarantena d’alumnes matriculats de les assignatures que es feien aquell dia i hora, ens vam quedar només dos professors per vigilar: un profe de Batxillerat de Català i jo. Mentre jo recollia els exàmens i altres coses que havia de portar a l’aula, l’altre profe se’n hi va anar per anar fent entrar els alumnes. Quan vaig arribar a l’aula, allò era un festival: lo més semblant que hagi vist mai a un mercat persa. Alumnes disseminats per tota l’aula, amb les seves motxilles, parlant amb veu excessivament alta, remenant tota mena d’objectes en els seients … “Tothom fora!”, el crit em va sortir de l’ànima. “Home! No n’hi ha per a tant” em va dir el profe de català. Si les mirades matessin, hagués caigut fulminat en aquell mateix instant: “Que no n’hi ha per a tant? Això sembla qualsevol cosa menys un examen! Tothom fora!!!. L’examen va començar quinze minuts més tard, però tothom va entrar a l’aula tal i com exigien les instruccions: només els estris per escriure, sense motxilles, les calculadores sense tapa …

Una de les coses que em costen més de suportar és la manca de responsabilitat. Sobre tot si va barrejada amb aquelles actituds tendents a buscar el perdó o el consol d’altri. I em sembla que haurien de ser inadmissibles en joves que ja són majors d’edat o estan a punt de ser-ho. Una noia, asseguda en una de les últimes files (la col·locació a l’aula la decidíem els professors), aixeca la ma i em diu que no veu bé el que hi ha escrit a la pissarra (el codi de Ubicació i de Tribunal que ha d’escriure al quadernet de respostes). Li pregunto si te dificultats de visió i, en respondre’m que si, li engego: “I a un examen tan important com aquest vens sense ulleres? Ets una irresponsable!”. Potser buscava el meu consol… doncs, anava fresca!

Si el contacte amb els examinands i amb els profes de Batxillerat va ser decebedor, encara em faltava el plat final. A la reunió per a establir els criteris de correcció de la meva assignatura volia criticar la Norma 3 sobre la correcció de les proves PAU-2010 que havia rebut del Consell Interuniversitari de Catalunya i que, textualment, diu el següent:

Justificar breument la raó perquè no s’atorga a una qüestió la puntuació màxima, indicant quins aspectes de les pautes de correcció s’han seguit per aplicar una puntuació concreta.

Vaig començar dient que, als meus exàmens, els alumnes entren amb un zero i, a mesura que em van demostrant alguns coneixements van augmentant la seva puntuació. Començar a l’inversa (els alumnes comencen amb un deu) i anar descomptant justificadament, em semblava una cosa molt semblant a una màquina de fer excel·lents. Ningú em va fer cas: tots els anys s’ha fet així. Doncs a mi no m’hi tornareu a veure: no m’agrada ser còmplice d’un muntatge.