Ja he parlat en altres ocasions dels eufemismes financers que s’havien anat posant de moda poc abans de que esclatés tota aquesta porqueria de crisi mundial. Del que es tractava era de fer passar per interessant el que només era un instrument financer de risc extremadament elevat i que no estava a l’abast de la comprensió humana. Però clar, si anaves a vendre un leveraged grant emès per un edge fund, qui es negaria a comprar-ho? Com que sona tan bé!

El pitjor del cas és que no aprenem dels nostres errors. El sistema financer espanyol, que semblava tan sòlid perquè no havia comprat el que ara anomenem (i això ja no és un eufemisme, sinó la crua realitat) bons escombraria, resulta que tenia una debilitat de la que sembla que ningú estava al corrent: les caixes d’estalvi. Tan difícil d’intuir no era: qui havia estat el primer en la concessió d’hipoteques per a l’adquisició de vivendes que cada dia, i sense motiu aparent, valien més diners?

Doncs bé: ara correm-hi tots! A salvar les caixes dels seus propis excessos. I com anomenarem aquest procés? Caldrà buscar-li un nom! Ja està, ja ho tinc: Fusió Freda.

Els meus coneixements de Física son molt elementals, però no crec equivocar-me si afirmo que això de la fusió freda, a més d’un nou eufemisme, és un oximoró. Fins a on jo sé, per aconseguir una fusió del que sigui (del gel, d’un metall, etc.) el que cal és calor. Però els genials financers, han aconseguit la quadratura del cercle: la fusió freda de les caixes per a salvaguardar la seva integritat patrimonial.

En realitat, el nom tècnic d’aquesta nova troballa és Sistema Institucional de Protecció (SIP), però amb aquest nom no es va a cap banda. No solament no és atractiu, sinó que, a més, l’adjectiu “Institucional” ja aporta pistes sobre qui serà el que pagarà la “fusió freda”: les institucions, es a dir, tots nosaltres!

No fa falta dir que la majoria d’acadèmics consultats al respecte consideren que això no és cap solució. Fins i tot el vicepresident de Caja Madrid, Virgilio Zapatero, va escriure fa poc temps que “els SIP, per si mateixos, no resolen els problemes de solvència”. El que no se, és si continua pensant el mateix, ara que la seva institució s’ha col·locat al capdavant d’una d’aquestes iniciatives de fusió freda amb una munió de petites caixes regionals, amb la que pensa demanar una “protecció” de 3.000 milions d’euros. No se si és massa protecció o poca protecció, però una divisió ràpida em diu que a mi em toquen pagar uns 60 euros per a la seva protecció.

Jo preferiria protegir-me a mi mateix, sobre tot ara que estem en temps de declaracions de renda i toca bastant la pera haver de rascar-se la butxaca. Però en fi… si el governador del Banc d’Espanya i el Director General de Política Monetària diuen que això és el que cal, doncs: som-hi! Seixanta euros dels meus impostos per a un experiment físic sense sentit aparent.

I parlant d’impostos: NO MARQUEU LA CASELLA PER A L’ESGLÉSIA CATÒLICA! Mireu per a que fan servir els diners: