Una de les poques coses bones que es podien esperar de la crisi que estem patint des de fa uns anys era que, entre tots: polítics, economistes, sociòlegs, intel·lectuals, etc., comencéssim a reflexionar sobre els nostres models de societat, sobre tot en l’aspecte econòmic, per albirar algun tipus d’alternativa a l’espiral de consum de recursos en la que ens havíem ficat i que és evidentment insostenible.

El retorn a les polítiques keynesianes, tot i no ser cap novetat (Keynes ja fa més de seixanta anys que és mort), no deixava de tenir el seu interès perquè representava el retorn a un model d’estat intervencionista que havia estat vilipendiat en els darrers quaranta anys. En aquest terreny, els neo-llibertaris tipus Friedman i Hayek, s’havien endut el gat a l’aigua, i totes les institucions financeres internacionals recomanaven polítiques monetaristes per a sortir de les diferents crisis, globals o regionals, que s’han anat donant en els darrers temps.

No fa cap falta dir que el Fons Monetari Internacional ha tingut un paper transcendental en l’aplicació d’aquests procediments. No és casualitat que la ponència fundacional presentada per Gran Bretanya (i elaborada per Keynes) fos derrotada a la conferència de Bretton Woods ni que, a partir de 1970, quan Estats Units va tenir el seu primer dèficit comercial, que no ha parat de créixer des d’aleshores, el Fons recomanés (jo més aviat diria: fes xantatge) als països amb dificultats el receptari tradicional: eliminació de subvencions, retallada de despesa social, increment de la recaptació fiscal per les vies més regressives (impostos indirectes), lliure mercat (incloent el laboral), etc.

Per això, aquest tímid retorn a un cert keynesianisme feia mantenir certes esperances de que es començava a posar en qüestió el model del Fons i que d’això en podia sortir alguna cosa de positiu.

Però només ha fet falta que el creixement del consum retornés a taxes lleument positives, per a que hagi tornat a aparèixer amb una força inusitada el mateix model dels darrers quaranta o cinquanta anys: Business as usual.

Al marge de la preocupació que representa tot això per a un futur que jo ja no veuré, però que caldrà en algun moment estudiar amb deteniment, hi ha algunes qüestions col·laterals que em treuen de polleguera: per una banda, tots els temes relacionats amb les tan promeses regulacions del mercat i, per altra, les responsabilitats concretes en la gestació i la ocultació de les operacions financeres que ens han conduit a l’estat econòmic actual.

Jo no soc un radical defensor del mercat com a mètode d’assignació de recursos, però cal reconèixer que la institució, com a tal, te tanta antiguitat que potser sigui el mètode més eficient. El problema és que no se si quan jo parlo de mercat, parlo del mateix del que parlen el Fons Monetari Internacional i tots els seus acòlits monetaristes. Jo parlo del mercat que neix amb la ciutat, del mercat que apareix com a alternativa al simple intercanvi que es podia mantenir en una societat rural i que en la societat urbana es converteix en un sistema excessivament complicat. I les característiques d’aquest mercat s’han perdut per a sempre: quan un, o un grup petit de productors o consumidors, poden tenir una influència decisiva en la construcció de l’equilibri, això ja no és un mercat. Digues-li el nom que vulguis, però ja no es sembla en res al mercat babiloni, egipci, grec, romà o medieval que s’obria cada dilluns o cada dimecres a la plaça de la vila i en el que cadascú oferia el que tenia o buscava el que necessitava amb plena informació i llibertat. Ja se que les lleis de defensa de la competència (Sherman Act i similars) persegueixen les pràctiques més abusives, però una de les coses que s’han fet paleses en els darrers dos o tres anys es que la varietat i la inventiva de pràctiques abusives és tal, que cap llei pot controlar-les. I, sobre tot, en els mercats financers. Com pots evitar que un gran fons d’inversió sigui capaç, ell solet, de comprar la totalitat del deute públic de Grècia, per posar un exemple. Algú haurà de començar a pensar en aquests termes, perquè aquesta és la situació real.

L’altre aspecte, davant del business as usual, és el de les responsabilitats que tenen o poden tenir les grans corporacions financeres. Als Estats Units ja s’estan fent algunes comissions d’investigació sobre comportaments poc ètics en algunes de les vaques sagrades com Goldman Sachs. Però a mi em fa la impressió que el retorn al que molts anomenen “normalitat”, serà la fi d’aquestes investigacions i acabaran les mateixes persones d’abans del crack, dirigint les mateixes (o similars) institucions que han col·laborat de forma intensa en la gestació de la crisi.

I si no, al temps…