Moltes vegades em passa pel cap la idea de fer alguna entremaliadura. Coses com posar la ma davant del objectiu en un cinema, ficar-te a xiular ben fort enmig d’un concert de música clàssica, encetar una llarga discussió amb la caixera del Carrefour perquè només vols una pila i no un pack de quatre mentre es forma una cua immensa al teu darrera, intentar entrar despullat en un museu, fer veure que la meva filla és la meva “querida” en un restaurant, animar vehementment a l’equip contrari en una competició esportiva, partir-me de riure en un teatre enmig del Rei Lear … Suposo que deu ser fruit de les meves lectures d’adolescent i de jove: des de Ricmal Crompton fins a Kerouac i des de Flaubert a Cortàzar (suposo que sobre tot Cortàzar).

No ho havia fet mai: s’ha d’estar molt emprenyat amb el món per a fer alguna d’aquestes bretolades.

Avui, el meu nivell de cabreig era substanciós i he rebuscat per casa tots el exemplars que tenia de la “Constitución Espanyola” i els he posat en un gibrell, regats amb una mica d’aquell Calvados tan bo que em va regalar un amic de Pamplona sense saber que a mi el Calvados no m’agrada gaire, i els hi he apropat un misto. El paper fa sempre una flama blavosa que es va tornant vermella a mesura que es separa del combustible, però que només arriba a un to ataronjat abans de dissoldre’s en l’aire. Ha fet bonic. Ha durat poc, però: només en tenia tres exemplars i no és tan llarga com per ocupar molt de paper.

Estic tip d’aquest país i estic tip que em diguin lo exemplar de la nostra transició a la democràcia. La transició va ser una merda, una baixada de pantalons increïble dels qui havien estat les víctimes del dictador. Des de la forma d’estat: la monarquia (i consti que no te res a veure amb en Juanca, que, fins i tot, em cau bé) fins a la última de les institucions que es van crear amb la única finalitat de mantenir els mateixos bandarres en els seus llocs de treball. Si ara resultarà que les institucions en les que més confiança podem tenir son la Guardia Civil, l’Exèrcit i els Inspectors d’Hisenda: El món a l’inrevés!

Franco i els seus lacais van ser un assassins en massa, i tampoc em feia cap falta que un jutge ho certifiqués. Però si al jutge li demanen la seva opinió, la seva obligació és donar-la, que per això li paguen. Si el tema hagués caigut a la taula d’algun altre jutge que l’hagués arxivat sense admetreu a tràmit, ningú hagués obert la boca. I mentre tant, familiars de gent que no saben ni on estant enterrats els seus avantpassats s’han de continuar aguantant perquè, clar, la transició va ser tant exemplar que es va oblidar que el règim imperant en els quaranta anys anteriors havia estat edificat sobre la mort indiscriminada de molta gent.

Que alguns republicans havien fet el mateix… no en tinc cap dubte. Però ben car que ho van pagar: execucions, presó i exili és el que van tenir. Mentre tant, individus “exemplars” com Queipo de Llano, Goded, Mola o Millán Astray, tenien carrers dedicats al seu honor a totes les ciutats i viles del país. Algú podria imaginar la Hitler Strasse a Berlin? O el Bulevard Pinochet a Santiago de Xile? Menys mal que gairebé totes aquestes coses ja ens les hem tret del damunt, malgrat que quan vas pels pobles, encara trobes làpides de “los caidos por dios y por españa”. Pocs en devien caure, o de molt baix…

I la independència judicial? A on ha anat a parar? Això és un avís per a viatgers: no et fiquis on no et criden. I mentre l’executiu no pot anular les sentències de tots aquells consells de guerra sumaríssims que es van fer fins el 1957, degut a la divisió de poders, a un jutge (i consti que no em queia gaire simpàtic en Garzón) que gosa aixecar la catifa per buscar brutícia, el crucifiquen els seus propis companys.

Doncs bé, jo, que no soc ningú, penso dir en veu molt alta des d’ara que la transició va ser una merda; que la llei d’amnistia se la poden posar ben bé per on els hi càpiga (i això que jo vaig manifestar-me per aconseguir-la, amb el corresponent risc per a la meva integritat física); que les institucions judicials creades per la Constitución no son més que un parany per a imposar la tabula rasa.

I com que estic fins el monyo de ser la riota del món civilitzat, estic començant a fer gestions per a obtenir la ciutadania francesa. Ells, per passar a la democràcia, van fer servir la guillotina enlloc de la transició. I els hi va prou bé.