Avui m’ha passat una cosa que feia temps que temia, però que esperava que no em succeís fins dintre d’uns quants anys. El fet no te la més mínima importància i, a més, com que ja l’havia imaginat força vegades, ha estat més un deja vu, que un xoc. Un jove m’ha cedit el seu seient en el metro! I ho ha fet amb tanta insistència que m’he hagut de rendir al seus precs, després d’insistir en que no feia cap falta que s’aixequés.

Està clar que començo a semblar una persona gran. Al menys, suficientment gran per a que un jove pensi que puc estar incòmode al metro si no estic assegut. En seure, no sabia si havia de sentir-me ofès o agraït.

És curiós com els actes dels demés poden ser interpretats en diverses formes. Per una banda, sents alegria en trobar gent que encara te una dosi de despreniment suficient per a sacrificar el seu benestar pel d’altres als que considera més mereixedors d’aquest benestar. D’altra banda, no pots deixar de pensar com és possible que t’hagi considerat precisament a tu mereixedor del benestar. Tan mala cara feia? No ho crec, era al matí i acabava de sortir de casa ben dutxat i pentinat (tot lo pentinat que permeten els meus pocs cabells). Vaig anar fa poc al barber i duia la barba ben arreglada i tallada. Avui no anava amb corbata i americana, però tampoc anava fet un perdulari. En fi, no se què deu haver vist en mi. Ja se que la barba em fa semblar més gran del que soc, però tant?

Tampoc volia capficar-m’hi, però no he deixat de mirar, amb certa basca, el reflex de la meva cara en el vidre de la finestra que tenia al meu davant. I pensava que jo no m’hagués aixecat si veiés un paio com aquell dret al metro. Però, clar, jo no soc jove. I a la família, ja tinc dues generacions al meu darrera (malgrat no ser avi, soc besoncle) i ja no queda cap exemplar de les generacions anteriors a la meva. També val a dir que els meus pares eren força grans quan em van tenir.

No volia continuar rumiant sobre el tema, però tampoc podia concentrar-me en la lectura del diari. I els alumnes? Què en pensen de mi? Em deuen veure com una mòmia? Aquest pensament m’ha fet sentir malament. Però ràpidament l’he tret del cap recordant el que pensava jo dels profes quan estudiava: que eren profes. I els profes, no se per quin motiu, sembla que hagin de ser més grans que els alumnes. Com si jo no hagués aprés mai res de gent molt més jove que jo! I, de fet, alguns dels meus profes ja no estan entre nosaltres.

Una mica abans d’arribar a la meva estació, he guardat el diari a la cartera. El jove continuava, dret, al meu costat. En aixecar-me, li he tornat a donar les gràcies. I, després de creuar la porta del vagó, m’he dirigit cap al passadís del transbordo on, indefectiblement, cada matí, hi ha un home sud-americà, amb guitarra, altaveu i demés parafernàlia, cantant les meravelles del creador de l’univers, donant-li gràcies i convidant-nos a pregar amb ell.

Cada dia que hi passo tinc les mateixes ganes de ventar-li una bufetada. Però avui només he pensat que calen més joves com el del seient i menys il·luminats com el del transbordo. Encara que em faci vell, espero continuar tenint aquestes idees. Per molt temps!