He estat força dies sense fer-li cas al bloc. De tant en tant va bé parar per agafar impuls. Potser jo he parat massa i, ara, de l’impuls, potser que surti disparat. No ho crec, em considero persona mesurada i no soc gaire donat als excessos.

El que està clar, és que si vols escriure alguna cosa que sigui mínimament coherent, cal llegir. I no es tracta de llegir articles de revistes especialitzades, que tots tenen el mateix llenguatge estàndard, sinó de llegir literatura; bona o dolenta, mai se sap.

La mandra d’aquestes últimes setmanes ha estat tan gran, que ni tan sols he tornat els llibres que llegia a les prestatgeries i, ara, s’amunteguen damunt la tauleta de nit en una pila que si no començo a reduir, acabarà tapant la llum i ja no podré llegir; al menys, al llit.

Aquesta costum de posar-te a llegir quan t’estires no se si és gaire bona. Tenia un profe quan era infant que em deia allò de “lección dormida, lección sabida”. Potser tinc alguna mena de fixació amb la dita i vull llegir abans de dormir per recordar millor el que llegeixo. Potser faig servir els llibres com si fossin barbitúrics. Potser no és cap de les dues coses i només és un costum com el de menjar alguna cosa quan em llevo, sense haver-me ni rentat la cara.

Ara m’he estat mirant la pila i, com sempre, hem dono compte de lo anàrquic que soc amb les meves lectures: il·lustrats, realistes i contemporanis es barregen de forma alterna. Me’ls remiro i penso en cadascun d’ells. Potser el més interessant que he llegit ha estat l’últim d’Eduardo Mendoza: Tres vidas de santos. A la contraportada diu que son tres contes, però jo més aviat diria que son una novel·la curta i dos contes.

Un dels contes no m’ha agradat: una història africana, una mica surrealista si voleu, però que no m’ha despertat gaire interès. La novel·la curta és un relat barceloní, molt típic de Mendoza, només que enlloc de ser la Barcelona noucentista, és una Barcelona més propera: comença amb el congrés eucarístic, allà pels anys 50’s; jo era un nen de teta. I amb un personatge del tot mendozià: monsenyor Putucás. Potser volia dir-li monsenyor ni-putu-cas; un pobre desgraciat que, estigui on estigui, no està mai en el seu lloc i al que tothom es rifa. Potser Mendoza el vol fer passar per sant; però no ho sembla gaire, la veritat. Això si, enlluerna a un jovenet com no ho havia fet mai ningú. Però… és tan fàcil enlluernar un jovenet!

El retrat de la Barcelona grisa i anodina dels anys 50’s i 60’s és monumental. Jo em vaig imaginar tota la novel·la en blanc i negre… i, sobre tot, en gris. Tots els personatges, des del Poble Sec fins a l’Eixample, formen part de la fauna que em sembla recordar a mi mateix, encara que jo fos més jove. I, al final, la gracieta de Moby Dick, com si es pogués fer algun paral·lelisme entre el capità Ahab i monsenyor Putucás: la mala llet al servei de l’ideal i el lliri a la ma al servei del no res. Dia i Nit.

L’últim dels contes també val la pena llegir-lo, no deu tenir més de cinquanta pàgines. Un manual de filies i fòbies literàries. Ben escrit, clar. Potser falti alguna de les patums de la història de la literatura (no li agradava Flaubert, a la senyoreta Fornillos?), però el que interessa no és el com i el perquè van escriure, sinó com els llegim nosaltres ara. I, potser el més important, que la literatura ens rescata de la grisor d’aquest món estúpid i sense sentit.