Per una curiosa coincidència, he estat compartint taula en les últims dies amb dues persones vinculades, per raons professionals, amb el sector energètic. M’han estat parlant de temes que m’han començat a posar els pèls de punta.

Segons sembla, les companyies energètiques s’estan començant a inventar “productes energètics”. S’ha obert el mercat, paraula sagrada, i això dona peu a tota mena d’inventiva. Ja se sap, el mercat és la millor manera de gestionar l’assignació de recursos escassos. I qui digui el contrari, no solament és un pecador, sinó que mereix el foc etern.

Jo no se gaire bé que és això del “productes energètics”. Fins ara pensava que l’energia es mesurava en kW/h i això era el que em facturava ENDESA (o FENOSA, o IBERDROLA, o qui us plagui). Però, segons sembla, jo estava a l’edat de pedra del mercat energètic. Els operadors contemporanis (no és el meu cas) continuen consumint kW/h, però ja no paguen el que valen avui, sinó que tenen uns contractes a futur indexats amb el preu del brent del Mar del Nord. O potser era amb els preus del lluç a la llotja de la confraria de pescadors de Bilbao, ja no me’n recordo.

És clar que, per a que tot això funcioni, hi ha d’haver especuladors importants al darrera. És a dir, gent que mentre tu compres amb un preu futur que desconeixes, ells fan el contrari: vendre. Mai he dubtat de la honradesa dels especuladors. Tot al contrari, m’he llegit amb interès alguns articles que, amb força base empírica i aparell matemàtic, demostren que son els especuladors els qui donen estabilitat als mercats. I si no us ho creieu, ja teniu Lehman Brothers per a demostrar-ho. Tots els economistes estem convençuts que mentre Lehman Brothers operava tot el mercat financer es trobava en equilibri: va ser precisament la desaparició de Lehman Brothers la que va iniciar aquesta merda de crisi de la que no sabem com sortir. La inventiva en descobrir “productes financers” dels germans Lehman va ser gairebé inesgotable.

Continua havent coses que soc incapaç d’entendre. Potser sigui la meva edat, i potser resulta que ja estic més “pallà que pacà”, com es diu castiçament, però resulta que si a la peixatera o al quiosc de la cantonada només els demano que em venguin peix o el diari, no puc entendre la necessitat de demanar-li un “producte estructurat” a la meva companyia elèctrica. Com tampoc li demanava al meu banc. La estructura del peix m’interessa ben poc; una mica més la del diari, clar: ha de tenir una estructura suficientment pràctica per a poder llegir-lo al metro, però el meu interès per la seva estructura no va més enllà d’això.

D’altra banda, els elèctrics fonamentalment, han muntat un circ amb tot el tema dels drets d’emissió de CO2. Bé, no se si han estat ells o els sempiterns especuladors, banquers i demés. Després del primer trienni (2005-2007) de funcionament d’això dels drets, a tothom li sobraven drets: les assignacions de quotes van ser tan altes que ningú va tenir la necessitat de comprar-ne. Pel segon trienni (2008-2010) la comissió europea els va reduir considerablement, però com que va començar la crisi i totes les fàbriques tancaven, tampoc va haver-hi necessitat de comprar drets; ningú consumia energia. És més, va haver-hi empreses que van finançar els seus ERE’s amb la venda de drets d’emissió de CO2.

Doncs molt bé, ara, per una banda, ja tenim un mercat elèctric liberalitzat en el que podem comprar l’energia al millor postor, incloent els “productes estructurats” i, d’altra banda, tenim una penalització a la producció energètica, que, per no ser menys, es pot comprar i vendre a futur. Ja està: el país de les meravelles. Només ens cal esperar l’actuació de la ma invisible que ens conduirà a l’equilibri en el millor dels mons possibles. Al final sempre s’acaben donant la ma Adam Smith i Leibniz.

Jo, ja fa anys que em vaig esborrar de fer prediccions, però seria capaç d’apostar-me alguna cosa que la propera crisi tindrà alguna cosa a veure amb l’energia.

Font: EL PAÍS, 13 de març de 2010

I, mentre tant, els periodistes econòmics, amb la seva sagacitat habitual, ens posen aquesta foto al diari, amb el següent peu de foto: “Emisiones en la bahía de Algeciras”, per il·lustrar un reportatge sobre les emissions de CO2. Qualsevol que hagi trepitjat una fàbrica en alguna ocasió, se’n dona compte que el fum que surt d’aquestes xemeneies és vapor d’aigua. Una cosa tant contaminant com la humitat: de fet, és humitat!

I així funcionem… No hi ha cap dita millor que aquella del pitjor cec: el que no vol veure.