Mentre escric això, estan els de la rua de Les Corts organitzant xerinola al carrer davant de casa mateix. No m’agraden els carnestoltes. Ja sé que és una festa profana i ben poques festes d’aquesta mena podem celebrar els que no creiem en res, però això d’haver de disfressar-se, no m’agrada.

Em passa com al Agustín, el personatge de Luís Martín Santos, que enmig dels inauterak de Tolosa deia que, si es disfressava, es sentia com un idiota mirant a l’altra gent que li semblaven idiotes i que, al propi temps, es sentien idiotes mirant-lo a ell com si fos idiota. Quan ho vaig llegir, em vaig sentir molt identificat amb el jutge tolosà, tot i que, per moltes raons, em sento força allunyat de ell en la forma de veure la vida i el món.

La meva relació amb l’obra de Martín Santos va ser tardana i asimètrica. Tardana perquè el vaif llegir molt temps després d’haver estat publicada. I asimètrica perquè he llegit totes les seves obres de ficció menys la que la gent considera la seva obra cabdal: Tiempo de Silencio. Tampoc és cap mèrit: la llista es redueix a un recull de relats i a una novel·la inacabada. El personatge principal d’aquesta darrera és l’Agustín del que parlava.

Quan els vaig llegir, encara no havia llegit res de Joyce. La veritat és que he de confessar que les meves lectures son summament anàrquiques. I només sóc fidel a un parell d’autors… potser tres. Joyce no em va resultar tan xocant com li succeeix a la majoria de la gent perquè el seu estil em rememorava d’alguna manera al de Martín Santos. Potser el mateix Leopold Bloom em rememorava també a l’Agustín. Ja se que cronològicament hauria de ser a l’inrevés, però que voleu? Jo llegeixo en l’ordre que llegeixo. Si hagués de fer-ho cronològicament hauria de començar per la literatura mesopotàmica, cosa que no estic disposat a fer perquè, no sé per quina raó, intueixo que el Gilgamesh deu ser una “pedra” a esquivar.

Algun dia hauré de posar a la pila dels “per llegir” la mítica Tiempo de Silencio.

(NOTA: Recordar d’escriure-ho a l’agenda, que si no, després, tot s’oblida).

Els de la rua ja han acabat mentre escrivia això. Quès estrany! Jo em creia que això del carnestoltes es portava fins a altes hores de la nit. Clar que, d’altra banda, disfressar-se a la nit no te massa sentit: tot és fosc i no et veuen. I so no et veuen… per a que disfressar-se. En fi. Potser idiotes, però no tant.

I per disfressa estressant no us perdeu això: