Aquests dies que he estat sense ordinador, he aprofitat per a tornar al paper; aquell instrument que, quan era petit, em servia per a fer comptes i escriure maldestres versos que no ensenyava a ningú. No sé on poden haver anat a parar aquells papers de la meva infància. A falta d’això, l’altre dia vaig desenterrar de l’armari on l’havia sepultat, una capsa gran de cartró en la que vaig apilar un munt de coses que me’n vaig endur de casa de mon pare quan va morir, ja fa més de deu anys, i que no havia tornat a mirar-me mai més.

És curiós el que la gent pot arribar a guardar. Embolicades en un paper que ja començava a tenir aquell color torrat i taques marrons que només apareixen quan el paper es fa molt vell, vaig trobar, ben doblegades i en els seus sobres, les cartes que mon pare va rebre durant la guerra civil. Teòricament mon pare no hauria d’haver anat al front: era de la quinta del 33 però l’havien rebutjat de l’exèrcit per curt de talla; era encara més baix que jo, que ja és dir! Però després d’esclatar la guerra, van haver de recórrer a tot el que van poder. El meu pare, com que sabia conduir (l’any 36 això no era tan normal com ara), va ser destinat a un regiment d’enginyers (quina ironia! Enginyers de què?) i no ho va passar malament, fins que van començar a anar mal dades per als republicans. L’any 38, pel que he vist a les cartes, estava al front de Terol.

Mon pare no en parlava mai de la guerra. Sempre ho despatxava amb un Fills de puta! Que ens van fer malbé la vida!  i queia en un mutisme total. Qui no el conegués no sabia a qui es referia, si a un bàndol o a l’altre. Les cartes tampoc diuen gran cosa; son d’aquelles de Me alegro que al recibo de la presente goces de buena salud, bla, bla, bla…. Tampoc les he llegit totes amb deteniment, n’hi ha tantes! Pel que he vist, una mica menys de la meitat son de les seves germanes i les altres son d’amics i coneguts seus, la majoria dels quals ni tan sols conec. Alguns, coneguts durant la confrontació bèl·lica i ara en destins diferents, d’altres, amics de Barcelona que, per motius d’edat o altres, havien aconseguit lliurar-se d’agafar les armes.


Però encara va ser més curiosa la troballa que vaig fer dins d’una caixa de galetes BIRBA, d’aquelles de llautó que es feien abans. Estava plena de fotografies més antigues que l’anar a peu. Moltes d’elles eren de “fotògrafo”, en cartolina dura i amb la firma de l’autor al darrera. La gent es vestia de diumenge i anava a cal “fotògrafo” per a que l’immortalitzessin la planta. Curiosament no conec a gairebé cap dels fotografiats; potser no sigui tan curiós, ben pensat: la majoria d’ells devien ser morts quan jo vaig néixer. No hi ha dates a cap de les fotos, però en alguna d’elles es veu el telèfon del fotògraf i només te tres nombres! Suposo que això deu ser molt, però molt, antic.

Algunes de les fotografies son delicioses, com la d’aquesta senyora tocant el pom de flors posat sobre una tauleta imperi, les cortines al darrera com si estigués interpretant algun clàssic del teatre, la catifa als peus i al fons, quasi fora d’enquadre, s’endevina un secreter on guardava, potser, els secrets més íntims. Entre les potes de la tauleta, el fotògraf, no content amb posar el seu nom i adreça al dors, ha estampat la seva marca d’aigua: Pellicer.

O aquesta altra, no se si d’un escolà, amb reclinatori, verge i demès parafernàlia. Te un posat xulesc que no s’avé gaire amb el context religiós que l’envolta. I, fixeu-se en el detall: hi ha una gorra militar al reclinatori. Això si que és A dios rogando y con el mazo dando. El senyor Mariné de Pelai, 58 (i sucursal a Carme, 10) diu que conserva els clissés. Estic per anar a veure’l.

D’altres son curioses, com aquesta senyora malcarada. Sembla que li premi la cotilla o que algú li estigui trepitjant el peu. Ara, això si, es una dóna que va per feina: res de decoracions rococó. Si la protagonista sóc jo, doncs, que quedi el demés en blanc. Aquesta deu ser de les més antigues: el telèfon de Audouard & Cia és el 351 de Barcelona i s’anuncien dient que van ser els concessionaris de fotografia de l’exposició de 1888 (ahí es ná!).

Però la més deliciosament kitsch és aquesta, no trobeu? A on mira la senyora? I, el que té al darrera seu, és paper pintat o son efectes creatius del fotògraf? Ja tenien Photoshop aleshores? És una senyora de casa o és professora a la universitat? Hi ha tot un vel de misteri en una de les fotos que no tenen firma.

I, per acabar, en veure aquesta em va apuntar una llagrimeta als ulls: és el meu pare. Quan era jove, clar; jo no el vaig conèixer tan bon jan. Sembla un doctor en lleis. Jo no li coneixia aquesta tendència pel rococó; a casa sempre vam ser molt discrets. Però, ja se sap, tothom te els seus pecats de joventut. També cal reconèixer que les tauletes segon imperi son més discretes; però les columnes i les flors del darrera no deixen de donar-li un aire recarregat.

I, pels que no em coneixen: AVUI FAIG 55 ANYS!!!  Podeu felicitar… si voleu.