Com sempre, l’administració de justícia ens ha sorprès aquests darrers dies amb una sentència condemnant a dos periodistes a un any i nou mesos de presó, inhabilitació pel mateix període de temps, multes de 18.000 euros, indemnitzacions civils de 75.000 euros i pagament de les costes processals.

Els fets, també com sempre, son antics: del 2003. Sóc incapaç d’entendre com es pot trigar tan de temps en dictar una sentència en la que els fets provats només ocupen un paràgraf de tretze línies.

Massa recerca no va haver de fer la policia, ni el fiscal, ni el jutge: els mateixos acusats van reconèixer els fets. El problema es limitava, doncs, a aplicar els tipus penals que correspongués als fets. Per a fer-ho, l’administració de justícia s’ha pres sis anys i mig! Si jo fes el mateix amb els dictàmens que em demanen, ja no em quedaria cap client.

Però si anem al fons de la qüestió, ens trobem amb un problema de col·lisió de drets: el dret a la intimitat i el dret a la informació. Perquè, al contrari del que ha afirmat l’ínclit conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid Sr. Güemes, no es tracta de cap muntatge de la Cadena SER contra el PP. El propi jutge reconeix a la sentència que els fets eren noticiables i certs.

Però el jutge entra en un altra consideració: si era necessària la publicació dels noms i altres dades personals de 78 persones per a donar-li credibilitat a les notícies d’afiliacions irregulars al partit a la localitat de Villaviciosa de Odón (Madrid).

És possible que els periodistes s’excedissin en el seu zel informatiu i publiquessin dades personals que poc o res aportaven a la notícia; per altra banda certa, com va corroborar a l’acte del judici oral la pròpia alcaldessa de la vila. Segurament és un excés; la cadena podria haver publicat una llista amb els noms i les inicials dels cognoms, com es fa sovint quan es tracta de menors. O podria no haver publicat la llista dient simplement que la tenia. Potser inclús podria haver trucat una per una a les 78 persones esmentades sol·licitant aclariments i permís per a la publicació.

 

Però calen un any i nou mesos de presó e inhabilitació per haver comés aquest possible error informatiu? I haver de pagar més de 100.000 euros? Tan de mal han fet? Els jutges que estan investigant els Gürtels, Pretòries i Palaus suposo que necessitaran un promig de deu anys per a dictar sentència. Si per aquest problema tan senzill han estat sis anys i mig…

I, a més de trigar sis anys i mig, ens trobem a la sentència una afirmació tan peregrina com la següent:

Internet és un mitjà de comunicació universal però no estricte!!! M’ho podria explicar millor?

Menys mal que alguns polítics del propi Partit Popular (Basagoiti, per exemple), en un acte que els honora, han qüestionat la utilitat de les querelles contra els periodistes. Sorprenentment, també ho ha fet el senyor Granados, Secretari General del partit a Madrid, tot i que com a bon habitant de Wonderland, també ha dit que el partit popular no tenia res a veure amb la querella, quan és palmari que el grup municipal del PP a la vila, consta com un dels acusadors. I no solament això, sinó que sol·licita al jutge, que li concedeix, la reserva per a exercir les accion per responsabilitat que estimi oportunes per la via civil.

Per cert, ningú s’ha preguntat (ni tan sols el propi jutge) el perquè només hi ha 25 acusadors particulars (a més del propi PP) quan a la llista publicada hi havia 78 noms. Què passa amb els altres 53? Que potser eren afiliacions irregulars?

Pel bé de la justícia, espero que aquesta sentència sigui objecte de recurs i algun tribunal superior trobi un millor sistema per a conciliar el dret a la informació i el dret a la intimitat. Hi ha una forta asimetria entre la forma de treballar del jutge i la del periodista: mentre el primer es pot prendre 6 anys per a reflexionar i fonamentar una sentència sobre uns fets molt clars i meridians, el segon només disposa de poques hores per a decidir que va a la primera plana.