El tema més rellevant del mes passat va ser l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín. No en vaig fer cap comentari, perquè és un tema que desperta en mi sentiments contradictoris. No voldria que ningú em qualifiques de nostàlgic, però he de reconèixer que encara continuo mantenint certa preferència per les economies planificades. Això no te res de dolent, crec; en definitiva és el que es reclama des de moltes instàncies com el Fòrum de Porto Alegre que, per cert, va iniciar precisament el seu sistema de pressupost municipal participatiu el mateix any 1989, sense que s’hagi fet cap celebració del seu 20é aniversari.

És curiós que en tots els articles i editorials que he llegit al respecte no es citi mai la, des d’el meu punt de vista, principal raó de la construcció del mur: l’existència d’uns 50.000 grenzgänger. Els grenzgänger eren gent que treballava i feia la vida a Berlín occidental però residien a Berlín oriental; un avantatge econòmic considerable per a ells, però una ruïna per al govern del sector oriental. També és cert que aquest no va ser l’únic motiu i que, amb el temps, el mur es va convertir en un símbol que ultrapassava els problemes financers que podien representar els grenzgänger per a les autoritats orientals.

Primera edició del llibre (1963)

Tampoc em vull fer pesat explicant els motius pels que no em convencia gens seguir les festes i els fastos d’aquest aniversari, però, com que alguna cosa s’havia de fer, vaig decidir tornar a llegir un llibre que ja m’havia agradat molt, que va ser escrit només dos anys després de la construcció del mur i en el que el mur acaba sent un dels protagonistes: L’espia que va sorgir del fred de John Le Carré, pseudònim de David Cornwell, un “funcionari d’afers exteriors” (espia?) del govern de sa graciosa majestat.

David Cornwell tenia aleshores poc més de trenta anys i havia publicat dues breus novel·les policiàques que havien passat més o menys desapercebudes, però aquesta es va convertir en un best seller sense pretendre-ho. La prova és que una primera edició autèntica d’aquest llibre no es troba per menys de mil euros: se’n va fer una tirada molt escassa l’any 1963, però en els mesos següents les re-edicions es van multiplicar tant, que van permetre que el senyor Cornwell abandonés el servei de sa graciosa majestat per a convertir-se en escriptor a plena dedicació. Fins ara.

David Cornwell (John Le Carré) quan tenia uns trenta anys. No feia gaire pinta d'espia, oi?

Suposo que unes de les virtuts del llibre és la de mostrar que els mètodes de l’espionatge (tant se val que sigui occidental com oriental) son incompatibles amb els valors de la civilització occidental. Els seus personatges, el més allunyat que et puguis imaginar de l’agent 007, en son lleument conscients (potser subconscients) i per això sempre estan debatent (i aparcant) els seus problemes morals.

Tant va ser l’èxit del llibre (a Espanya no es va publicar una traducció fins el 1973) que l’any 1965 es va fer la pel·lícula. Una adaptació molt ben realitzada per Martin Ritt, amb un immens Richard Burton de protagonista: Alec Leamas. L’escena inicial del ciclista passant pel Check Point Charlie és una transposició, fil per randa, de la novel·la.

No és una novel·la de bons i dolents, és una novel·la de gent que fa la seva feina, molt ben feta, amb el convenciment de la seva inutilitat. I l’única espurna d’esperança que pot sorgir, l’amor, acaba essent víctima de les circumstàncies. El més pur nihilisme.

Perquè va convertir-se en un èxit editorial? Probablement no ho sap ningú. Aquí a Espanya, per exemple, s’ha anat re-editant cada any fins fa ben poc. Jo aventuro la hipòtesi que un nodrit grup de gent estava farta de veure el món en blanc i negre, de dividir la humanitat (o, al menys, la civilització occidental) en bons i dolents. I van acollir el llibre com una demostració palpable que el gris ho envaeix tot; i que hi ha moltes tonalitats de grisos. I que, també a casa nostra, poden haver-hi grisos molt foscos.

Em sembla que molts ens sentim com Alec Leamas: peces d’una maquinària infernal que ens avoca a fer coses que, en un altra situació, no faríem. I aquesta identificació, potser va fer que una novel·la, probablement escrita com entreteniment, es convertís en un fenomen editorial sense pretendre-ho.

Aquest aniversari m’ha servit, si més no, per a rememorar un gran llibre.