Ahir vaig anar al Liceu amb la família. A la meva família no els agrada gaire l’òpera, però tots els anys els convenço per anar a veure una funció del repertori clàssic. I, què més clàssic que Il Trovatore?

La meva filla li té uns especial predilecció. Val a dir que ella ha arribat a Il Trovatore per la via marxista (tendència Groucho). Una nit a l’òpera és una de les seves pel·lícules de capçalera: la deu haver vist desenes de vegades. Com molta gent, suposo: qui no recorda el camarot dels embolics o allò de la part contractant de la primera part?

L’experiència va ser una mica decebedora. Els responsables artístics del Liceu han aconseguit el que no s’havia vist mai: fer una òpera en versió de concert sense dir-ho. Han aconseguit la zero-escenografia, un escenari totalment buit en el que, de tant en tant, es canvia el ciclorama del fons, que, d’altra banda, res té a veure amb el que es representa. En definitiva que ens han deixat sense foc, sense presó, sense església, sense res de res. Ni tan sols surt una punyetera cadira en tota la representació.

Deu ser cosa de la crisi. Segurament aquesta escenografia és molt més barata que qualsevol altra cosa. Ja m’agradarà veure els comptes de la Fundació el proper exercici econòmic.

Menció apart mereix el vestuari, no sé si sorgit directament d’Star Trek. Tos els homes de negre i totes les dones de blanc. L’única pista per a diferenciar-los era que els partidaris de Ferran d’Antequera portaven les punyetes, el coll i el casc de color blau mentre els partidaris del compte d’Urgell els portaven de color vermell. Els gitanos no portaven ni punyetes, ni coll, ni casc: només el vestit (per dir-li alguna cosa) negre. Blau i vermell… colors dels que se’n poden extreure totes les reminiscències polítiques que vulgueu.

Foto: Gran Teatre del Liceu

En sortir, la meva filla estava indignada. Això que el trobador no estès ni tan sols a escena mentre cantava l’adéu a Leonora, li havia ensorrat la representació. Però clar, exigències de la zero-escenografia; si no hi ha presó, no pot haver-hi captiu: doncs que canti des de fóra l’escenari. Estic segur que en més d’una ocasió va tenir temptacions de fer allò del boogie-woogie que fa en Groucho mentre canten. Potser hauria amenitzat una mica l’espectacle. És el que té arribar a l’òpera per la via marxista.

Menys mal que els cantants van estar prou bé. Em va estranyar que no s’aplaudís més el Ferrando de Paata Burchuladze; ja sé que té un rol petit en l’obra, però va ser magistral. A més, és ell qui comença el drama explicant la història de l’anterior compte de Luna. Ja l’havia sentit fa uns anys (em sembla que en un Don Carlo) i és d’aquelles veus que t’impressionen. A més, va néixer la mateixa setmana que jo; jo dimarts i ell dissabte; ja m’agradaria tenir la seva veu.

No sé que té aquesta obra que la fa tan atractiva. L’argument no s’aguanta ni amb cola; de fet, és una de les múltiples variacions del que deia Oscar Wilde sobre l’òpera: un tenor que estima una soprano amb l’oposició d’un baríton. I, per acabar, afegeixo jo, una mica de sang i fetge. Però, la música… Manoi! La música! Si, fins i tot, la versió marxista te captivada la meva filla.

Potser era això el que volien posar de relleu els escenògrafs, la música. Prescindint de tot el demés. En fi… no se sap mai que hi ha al cap d’un escenògraf.

Potser sí que es gaudeix més de la versió marxista d’Otis B. Driftwood: