Demà me’n vaig a Nova York. No sé si em quedarà gaire temps per a escriure. M’he buscat entreteniment per als vespres: un dia a l’òpera un altra concert de Bob Dylan, algun musical… potser West Side Story. Massa “classicorro” potser, ja ho sé, però que voleu?

Això de Dylan és una clara concessió a la melangia: quan era adolescent volia ser com una pedra del camí. Ara passats els anys potser podria dir que ho he aconseguit. De fet, què és ser com una pedra del camí? I, com es truca a la porta del cel?

Benjamin ja va dir que el fet que l’art es podés reproduir de forma massiva, canviava el propi concepte d’art. No sé perquè continuem siguen tan mitòmans per anar a concerts de gent de la que ens sabem totes les seves cançons de memòria perquè les tenim al menjador de casa i ens les posem quan ens ve de gust.

En fi, alguna cosa deu quedar del concepte d’art en els recitals directes per a que atraguin a la gent; o en els quadres dels museus, si no estarien buits. No fa pas tants anys, quan jo era menut, els llibres de l’escola només portaven quatre fotos en blanc i negre. Com explicar tot el que hi ha al darrer de El naixement de Venus o de Las Hilanderas a un xaval de tretze o catorze anys amb una foto dolenta en blanc i negre?

Recordo la primera vegada que vaig veure Las Hilanderas al natural. Havíem anat de vacances amb els pares a Madrid, la visita al Prado era obligada. Jo devia tenir dotze o tretze anys (potser catorze), i recordava el quadre perquè estava en algun dels meus llibres del que aleshores es deia batxillerat elemental (dels 11 als 14 anys). El quadre en si, no és precisament una festa de colors; al contrari: és més aviat tenebrós, colors ocres i terra, vermells molt esmorteïts… Però recordo que em van ressonar les paraules del meu professor: el quadre té tres capes: davant, les dones treballant, darrera, l’escena mitològica i, a la paret del fons, el tapís.

No sé perquè, però quan penso en aquest quadre sempre l’imagino en blanc i negre, tot i que l’última vegada que vaig estar a Madrid el vaig veure restaurat i amb colors més vius del que jo recordava.

M’agradaria passar-me pel Metropolitan Museum, però el tanquen a les 17:30. Només obre fins a les 21:00 els divendres i dissabtes i no sé si hi podré anar. Em sembla recordar que hi havia una bona col·lecció d’impressionistes francesos; a part, clar, dels fruits de l’expoli a les cultures de tot el món, incloent-hi l’europea. El primer cop que hi vaig anar em vaig quedar de pedra, mai més ben dit, quan vaig veure la tomba d’Ermengol, Compte d’Urgell. No em queixo, segurament algun mossen va poder arreglar el sostre de la seva esglèssia, tot ple de forats, amb els diners que li va donar algun ric americà pel monument funerari.

És una pena que hi hagi d’anar aquesta setmana i no la següent. Hagués pogut veure en viu i en directe el paroxisme de la societat de consum: el Black Friday, que aquest any serà el dia 27 (Thanksgiving day és el 26). Ja no hi serè, hauria estat força divertit veure la gent comprant desesperadament durant les 24 hores del dia.