La casualitat ha volgut que mentre aquests darrers dies estava rellegint l’excel·lent edició de La Gèomètrie de Descartes de l’Institut d’Estudis Catalans, prologada i anotada per Josep Pla Carrera i Pelegrí Viader Canals, caigués en un bloc en el que es parlava del conegut cogito ergo sum cartesià.

No se perquè se’m va acudir que, malgrat la celebritat de la frase, no podia ser original de Descartes, ja que, com és sabut, l’il·lustre pensador va escriure el Discours de la Mèthode en francès, per a que el podessin entendre fins i tot les dones (textual). Aquesta darrera afirmació, que avui resultaria políticament incorrecta, no ho era gens en aquell temps: Descartes volia dir que escrivint en francès posava la seva erudició a l’abast de tothom, fins i tot de les dones que no sabien llatí.

La cita literal, doncs, no és cogito ergo sum, sinó je pense, donc je suis.

Els motius pels que s’ha popularitzat la cita llatina m’eren desconeguts, però vaig suposar que devia ser efecte de la traducció llatina que va fer Frans von Schooten. Primer en va publicar una el 1649, però la que va tenir més resó va ser la que va fer en dos volums els anys 1659 i 1661 que, a més de la traducció, incorporava comentaris importants de matemàtics de l’escola de Leyden, la majoria deixebles del propi Schooten com Huygens, Hudde o de Witt. Aquesta segona traducció es va fer molt popular, gairebé més que l’original, i, de fet, és la que van llegir i estudiar tant Leibniz com Newton.

Però aquesta suposició era incorrecta perquè Schooten no va traduir el Discours en la seva totalitat: només va traduir un dels seus apèndix (i quin apèndix!): La Gèomètrie.

És curiós com l’interés per aquesta obra de Descartes s’ha dividit en dues tradicions totalment separades: els filòsofs s’han dedicat a estudiar el Discours sense llegir-ne els apèndixs, mentre els matemàtics s’han dedicat a llegir La Gèomètrie sense interessar-se gaire pel Discours. Els altres dos apèndixs, La Dioptrique i Les Mètheores, val a dir que no son gaire reïxits.

La curiositat, que sempre mata el gat, em va picar. Ja sé que no té cap interés saber perquè s’ha establert a la tradició una cita literal que resulta no ser-ho; però tot i així em feia gràcia saber d’on podia haver sorgit. A més, em sonava a la memòria que algú m’havia comentat que la frase original de Descartes no era una relació causal sinó una mera juxtaposició.

La Gallica de la Biblioteca Nacional de França acostuma a ser un ajut inestimable per a trobar llibres francesos (o d’autors francesos) antics. Te’ls pots baixar en pdf a l’ordinador amb agilitat. Proveït d’aquesta eina, no era difícil buscar el cogito ergo sum de marres.

No està a les Meditacions Filosòfiques de 1641, a on precisament es troba la juxtaposició de la que m’havien parlat.

Però, bingo!, si que l’he trobat als Principis de Filosofia de 1644 en un context idèntic al del Discours.

Ara em queda un altre repte: saber perquè se’ls hi diu a les coordenades, cartesianes, si Descartes no fa mai referència a cap sistema de coordenades.

I ara em dono compte que totes aquestes xorrades se m’estant acudint quan s’apropa el dia de Sant Martí (el 10 de Novembre), el dia que Descartes va tenir els seus famosos tres somnis (1619), el dia que Descartes va obtenir la seva llicenciatura en dret (1616), el dia que Descartes va conèixer Beeckman (1618), una data màgica en la biografia de Descartes.