Ahir, nit d’insomni. No em passa gairebé mai, però hi ha dies que em poso al llit i no hi ha manera d’agafar el son. Quan han passat vint o vint-i-cinc minuts, ja estic avorrit de buscar la posició més adequada per abraçar Morfeu i, aleshores, m’aixeco i em poso a llegir. Si no pots dormir, el millor és aprofitar el temps.

Havia estat al Liceu veient l’Arbore di Diana i, si he de ser franc i a risc que l’intelligentsia es mofi de mi, no em va agradar. No sé que em passa amb les òperes barroques, no acabo de connectar amb elles; ni temàtica ni musicalment. I això que Martini l’Espagnuolo diuen que va arribar a ser tan cèlebre com Mozart, però no és el mateix. Les xorrades que fan les Dianes i els Amors, potser eren escandaloses a la seva època, en la que allò era el més semblant al music-hall actual que podien fer; però em resulta impossible posar-me en la pell d’aquell espectador de finals del XVIII interpretant la mitologia clàssica a la seva manera.

De totes formes el meu insomni no crec que tingués res a veure amb l’espectacle que havia vist: altres coses molt pitjors he anat a veure i no m’han produït aquest efecte. I, a la fi i a la cap, les veus i la interpretació no van ser dolentes. Suposo que els meus rars episodis d’insomni són atzarosos; de tan en tan el meu cervell es nega a desconnectar-se. Es com quan polses el botó “apagar” del windows i l’ordinador es rebel·la i no fa res de res, fins que acabes pitjant l’interruptor i enviar-ho tot en orris.

Com que jo no tinc cap interruptor que em desconnecti, no puc aplicar la solució Bill Gates. I, aleshores, llegeixo. En aquests casos trio, o bé una novel·la clàssica que ja tinc llegida per rellegir-ne algun tros, o bé alguna curteta que pugui llegir d’una tirada. Els volums de contes són especialment benvinguts perquè pots deixar-los en qualsevol punt sense estar pendent del desenllaç.

Ahir (potser hauria de dir avui a la matinada perquè vaig estar fins a les quatre), li va tocar a La amaba d’Anna Gavalda. Tot i que coneixia l’èxit d’aquesta autora francesa, no havia llegit mai res d’ella i aquesta petita novel·la estava per casa des de fa temps. Ja no recordo qui me la va regalar.

No sé si la traducció és prou encertada; en algun moment em donaven ganes de llegir l’original francès, i això no és bon símptoma. Tot i així, la novel·la es llegeix fàcilment, està feta de frases breus, contundents; no hi ha descripcions, tot és diàleg. Un llarg diàleg entre dos gairebé desconeguts, familiars polítics entre ells, en el que parlen de la vida: de la transcorreguda, però també de la per vindre. Els seus afanys, els seus somnis i les seves frustracions, l’amor i el sexe, tot això, i més, vist per dues persones d’una edat molt diferent.

La resta de personatges de l’acció només sorgeixen al fil de la seva conversa i no són, per tant, personatges, sinó la imatge que en tenen d’aquests els dialogants, que no ha de coincidir pas per força. I comencen els jocs: què vaig fer i què hauria d’haver fet? Un conte moral? Doncs en part, potser si. Una discussió sobre si és més apropiat el seny o la rauxa en la nostra vida quotidiana. Narrada amb agilitat, quasi teatre en estat pur. L’única indicació sobre l’habitació en la que estant parlant, és que té una llar de foc; jo vaig imaginar una casa de fusta, amb una escala per pujar a les habitacions, grans porxos i uns butacons de pell davant el foc. La cuina, americana, amb un taulell per a separar-la del menjador i a on preparar els wiskyes. Però podria ser de qualsevol altra forma.

Una lectura de dues hores i escaig força engrescadora. M’apunto l’autora, hauré de comprar algun altre llibre seu.

 

NOTA IMPORTANT

Avui he llegit al diari que el Departament de Comerç dels Estats Units multarà amb 7.500 dòlars a qualsevol blogger que rebi compensacions per emetre les seves opinions i no ho posi de manifest en el seu blog. Jo he de confessar que no he rebut (fins ara) cap compensació per part de ningú, però que estic obert a negociar amb qualsevol que em vulgui mantenir.