Un dels gran avantatges d’anar-se fent gran, és que pots dir qualsevol impertinència mitjanament graciosa i tothom la celebra com una gran enginyositat.

Sic transit gloria mundi

Ahir, el senyor Malcolm McDowell, que ja té edat per a ser jubilat i que córrer aquests dies per Sitges, va dir que l’única preocupació que tenia quan estava rodant La taronja mecànica era el catering. Va afegir que l’esmorzar que els servien cada dia era molt dolent, com el de tots el caterings anglesos, i que no podia deixar de pensar-hi. Quan el periodista, una mica sorprès d’aquesta afirmació pour épater les bourgeois, va voler incidir en el tema, en Malcolm es va reafirmar, dient que tothom es pensa que els actors del film haurien d’estar reflexionant sobre el paper de la violència en la societat moderna i totes aquestes coses, però que això no és cert; que els actors fan la feina pel que els paguen, i punt.

Ignoro si això deu ser cert o només es tracta d’una sortida enginyosa d’un personatge que ha deixat imprès per a sempre a la història del cinema el seu paper d’Alex de la novel·la d’Anthony Burgess. En qualsevol cas, m’ha fet pensar sobre com fem (o sobre com faig jo) les nostres feines: és d’una forma mecànica, un hàbit o, més aviat, pensem i reflexionem sobre el que fem?

D’una banda, és clar que no et pots estar qüestionant a cada moment allò que fas; si fos així, acabaries per a no fer res. Però, d’altra, també és evident que no pots fer les coses sense pensar-les ni que sigui mínimament: podries obtenir un nyap. Per tant, l’afirmació d’en Malcolm no deixa de tenir algun punt de veritat.

No obstant, quan es va fer el film, l’actor no tenia ni trenta anys i si hagués fet aquestes declaracions en aquell moment tothom l’hagués pres per un jove actor frívol sense cap sentit del seu ofici, mentre que fetes ara, quaranta anys més tard, són celebrades com una enginyositat, digne d’un gran actor.

Ho he de tenir en compte. Ja m’estic apropant a l’edat d’en Malcolm i això vol dir que jo també podria anar introduint en les meves converses (potser també a les classes) alguna afirmació d’aquestes “rebentadores”. M’he posat a pensar una mica per a tenir-ne un repertori, que tampoc es tracta d’anar-les improvisant, i m’han sortit unes quantes com aquestes:

  • Allò verdaderament important en qualsevol teoria econòmica és la seva bellesa.
  • El Die Hölle Rache tampoc és tan difícil d’interpretar.
  • Quan totes les eines de planificació empresarial ens fallen, tampoc cal preocupar-se gaire: en definitiva, només parlem de diners!
  • La Història és l’estudi de la gent morta.
  • Les matemàtiques són absolutament irrellevants: sempre depenen d’un sistema axiomàtic del que mai podrem demostrar-ne la consistència.
  • Me’n vaig a dormir d’hora. A vegades, només apagat el llum, els meus ulls es tanquen tan ràpid que no tinc temps ni de dir-me a mi mateix: em dormo.
  • És evident que Matisse (o qualsevol altre pintor modern) no té garvistan.

En aquest darrer cas, cal estar segur que estaràs suficientment lluny quan l’oïdor se n’adoni que la paraula “garvistan” no existeix.