He de reconèixer que la Sarah Palin em posava caxondo: cada cop que la veia em donaven ganes d’assaltar la Bastilla o el Palau d’Hivern altre cop. Per això, quan va dimitir com a governadora d’Alaska, vaig pensar que podria continuar gaudint d’ella en les properes eleccions presidencials als USA, segurament a les primàries i, qui sap!, si com a candidata republicana. Hagués estat una diversió impagable.

Ara, els de Vanity Fair m’han ensorrat les meves il·lusions. En el número d’aquest mes de la revista, es publica una entrevista amb el pare del seu net, aquell noiet que va deixar prenyada la seva filla en plena campanya electoral i la va posar en un compromís. A ella i al pobre McCain. que ni s’imaginava amb qui es jugava el futur.

El xicot, que com se sap no té gaires llums encara que volgués ser electricista, ben conduït per l’entrevistador, explica cada cosa sobre la vida quotidiana a Can Palin que n’hi ha per sucar-hi pa. El noi va estar visquen durant dos mesos amb els Palin i amb la seva xicota, Bristol, la filla de la meva admirada Sarah, després de les eleccions i d’haver nascut el seu fill, Tripp. Casualment, l’altre fill de Sarah, el que té la síndrome de Down, es diu Trig: quin embolic de noms!.

Entre altres curiositats el xicot, que no es talla ni un pèl, diu el següent:

  • Que el pare de la família, Todd, era un amant de la cervesa; tant és així que la governadora l’hi amagava les ampolles per a que no en begués massa. (Potser hi hauria d’altres amors, però d’aquests no en parla).
  • Que la feina de la governadora (encara ho era en aquella època) era tan intensa que, després de dinar, es tancava a la seva habitació (no era la mateixa que la d’en Todd) per a veure tele escombraries tota la tarda. (Rieu-vos dels funcionaris espanyols).
  • Que en aquella casa no llegia ningú (això no era difícil d’imaginar).
  • Que tampoc, i això és més difícil d’imaginar, cuinava ningú. Moltes vegades es trucava al Taco Bell per a demanar el menjar. (Jo només he estat un cop a un Taco Bell i us asseguro que no em vaig poder menjar aquella porqueria que em van donar: el McDonalds, comparat amb Taco Bell, és Ferran Adrià).
  • Que va intentar amagar l’embaràs de la seva filla, proposant-los a ell i a la Bristol d’adoptar el nen després de néixer. (Quins maldecaps que donen els fills!).
  • Que a la senyora li encantava estar amb el nen; amb el Tripp, clar, amb el “retardadet” (així l’anomenava ella textualment), no. (No se l’estimava tant? Al menys això va dir a la campanya electoral).
  • Que ni el Todd ni la Sarah havien ajudat mai als seus fills amb els deures de l’escola o amb d’altres coses que haguessin de fer. I no solament això, sinó que, en moltes ocasions, eren els fills els qui portaven la casa. (En fí, que aplicaven correctament el conegut lemma de: viu dels teus pares fins que puguis viure dels teus fills).
  • Que en aquell temps, la encara governadora, estava obsessionada per abandonar el càrrec i escriure les seves memòries: deia que hagi triplicaria el que guanyava de sou. (Com pot escriure qualsevol cosa algú no llegeix? Ja m’agradaria saber a qui ha contractat Harper Collins, l’editora titular dels drets, per a fer-li de “negre”).

En fi… per a què seguir. Sembla ser que tot el compendi de les “virtuts conservadores” no es tenia gaire en compte en aquella casa a l’hora de posar-lo en pràctica.

No sé quin serà l’efecte d’aquesta entrevista per a la carrera política de l’ex-governadora; imagino que devastador. I és una gran llàstima, perquè la política ha perdut a un dels seus més grans pallassos. I nosaltres, l’oportunitat de riure una bona estona veient i escoltant tan insigne personatge.

D’altra banda, també penso que potser haurà estat millor així, perquè si un ex-(mal)actor d’Hollywood o un ex-borratxo van poder arribar a ser presidents dels USA, també es podria donar el cas que una cínica (divertida, però cínica) també hi arribés.

Per a qui vulgui veure alguns extractes de l’entrevista, deixo aquests enllaços:

Vanity Fair

EL PAIS

The Awl

 

Advertisements