Ahir em va trucar l’Albert. És un amic meu de la infància, érem veïns i companys de quadrilla del barri, quan als barris de Barcelona els nens encara podien anar pel carrer sense estar acompanyats permanentment pels pares. Tenim la mateixa edat perquè vam entrar a la Universitat el mateix any; ell a Enginyeria i jo a Econòmiques. Però ell ho va deixar quan ja havia fet uns quants cursos amb notes brillants: se’n va anar d’hippy per aquests mons de déu. Em sembla que és l’únic hippy que conec que no passava cada fi de més per correus a recollir el xec del papà; entre altres coses perquè el seu papà, com el meu, eren treballadors que prou feina tenien per arribar a final de mes. Quan va tornar de la seva etapa mística, es va doctorar en Història (la Filosofia i Lletres d’aquella època) en un vist i no vist i va conseguir un lectorat a Cambridge. No li pagaven gairebé res, però va aprofitar per aprendre un anglès més polit que el de Bernard Shaw. Des d’aleshores ha estat sempre treballant a universitats estrangeres; ja fa uns quants anys que té algun càrrec important al departament d’Història de l’Art a la Universitat de Lió.

Al despenjar el telèfon ja sabia que era ell: no tinc massa coneguts que em truquin a casa des d’un telèfon amb prefixe de França.

– Monsú Desiderio – va dir per tota presentació.

Primer no vaig entendre el que em deia i, com que em vaig quedar callat, ho va tornar a repetir:

– Monsú Desiderio.

– Què dius? – vaig fer jo.

– El pintor, el pintor del que vam parlar l’altre dia. No ho recordes? Segle XVII.

Vaig recordar que el mes passat havíem estat dinant a Barcelona. Ell ve sempre per vacances i s’està uns dies amb el pare, vidu, i la seva germana petita. Però (cosa que no he entès mai) odia el jovent; malgrat ser professor d’universitat no suporta la gent jove. Sempre diu que, afortunadament, ell es va separar i la custòdia dels seus dos nens li va cedir a la seva dóna amb molt de gust: no hagués aguantat viure la seva adolescència ni, molt menys, la seva joventut. Per això no es queda gaire dies a Barcelona: no aguanta els seus joves nebots.

En aquell dinar, va venir acompanyat d’una franceseta a la que teòricament hauria d’odiar perquè no tenia més de 25 anys. Vaig parlar de les meves lectures d’estiu. Com tots els estius, trio alguna novel·la clàssica que ja he llegit fa molts anys i la torno a re-llegir. Normalment, sempre li trobo alguna dimensió que no havia vist en la primera lectura. Aquest any la novel·la triada havia estat El Siglo de las Luces d’Alejo Carpentier. I vaig comentar que, com que la primera lectura la devia haver fet a començaments dels 70’s (ho recordo bé, perquè havia estat en l’època que jo vivia a Madrid), en Victor Hugues, ara, ja no m’havia semblat un traïdor a la causa com m’ho va semblar la primera vegada que la vaig llegir. Ara em va semblar com qualsevol dels nostres polítics de la transició que ens van conduir al “desencanto” de finals dels 80’s. Els revolucionaris esquerranistes del anti-franquisme reconvertits en polítics professionals. Ell havia estat tot el temps fora del país i no li va donar gaire importància al tema:

– En definitiva és el que ha passat sempre amb totes les revolucions. Allò de Lampedusa: cal que tot canvi per a que tot romangui.

Com que ni jo ni, sobre tot, ell, som gaire inclinats a la política, el tema va quedar aquí i, aleshores, va sorgir el tema del quadre (Explosió en una catedral) que va sorgint varies vegades al llarg de la novel·la i que, com a metàfora final, acaba sent abandonat al palau del carrer de Fuencarral. Quantes passejades no hauré fet per aquell carrer buscant la casa de la Condesa de Arcos! La descripció de Carpentier del palau és tan sumària, que només es podria reconèixer pel seu picaporta amb una efigie del déu de les aigües. Però no la vaig trobar mai: el palau de Carpentier deu ser literari.

La meva sorpresa va ser quan l’Albert em va dir que el quadre no és literari; que el quadre existeix i ell el coneixia bé perquè està al museu Fitzwilliam de Cambridge. En aquell moment no recordava les dades, però sí que recordava que una col·lega seva, francesa, havia estat comissària d’una retrospectiva dedicada al pintor que s’havia fet feia pocs anys a Metz a la que ell havia assistit per cortesia (de fet, el tema no l’interessava gens).

I, ahir, per telèfon, m’ho va explicar tot. El pintor, un tal Monsú Desiderio, al contrari del quadre, no existeix ni ha existit mai. Monsú Desiderio era una marca comercial, si es pot parlar de marques comercials a començaments del segle XVII. Està suficientment documentat que era un taller de pintura a Nàpols en el que col·laboraven, com a mínim, dos pintors lorenesos (de Metz, concretament) de nom François de Nomé i Didier Barras. Probablement la marca procedeix d’aquest segon: Monsú Desiderio podria ser una italianització de Monsieur Didier. Pel que em va estar dient, em va fer l’efecte que devia ser una empresa que “fabricava” quadres a l’engròs, que segurament es devien vendre a preus assequibles per a la pujant burgesia de l’època i seguint els gustos barrocs, encara que tractant temes enigmàtics i sorprenents. Ningú havia fet cas d’aquests quadres fins que André Breton, l’any 1957, va dir que eren els precursors del surrealisme. I encara, avui en dia, continuen estant poc documentats.

I el quadre concret del que parla Alejo Carpentier, no té res a veure amb cap explosió a cap catedral, encara que ho sembli; porta per títol El rei Asa de Judea destruint l’ídol de Príap. Però la descripció que en fa Carpentier en la novel·la, casa perfectament amb el quadre. Com que la novel·la de Carpentier és de 1962, és perfectament possible que agafés la idea de Breton.

Monsú Desiderio (probablement: François de Nomé). El rei Asa destruint l'ídol de Príap.

Quan vaig penjar el telèfon, vaig pensar que segurament em quedaven encara moltes coses per descobrir de la immensa novel·la de Carpentier.

P.S.

Si esteu interessats podeu trobar més informació a De Monsú Desiderio a l’11-S.