El llibre de Sommerville, del que us vaig parlar en un post de fa temps, està sent un pou de sorpreses. A part de trobar autors antics dels que tenia poc o cap coneixement, també estic trobant petites obres estranyes que fan referència a temes col·laterals a les geometries no-euclidianes, però que no deixen de tenir el seu interés. No avorriré al lector amb les troballes matemàtiques per les que suposo que no té cap interés, però si que vull fer referència a una troballa totalment inesperada.

Més de la meitat del llibre de Sommerville és un catàleg cronològic d’obres publicades en el que, any darrera any i per ordre alfabètic d’autor, relaciona les referències bibliogràfiques de cada una d’elles i els assigna un codi temàtic. A la pàgina 71, corresponent al començament de l’any 1884, es pot veure la següent referència: “Fabra, N.M. Por los espacios imaginarios. Madrid: Fé. 10 reales”, a la que Sommerville assigna el codi Q1.

El curiós del cas és que, quan vas a l’Índex Temàtic, el codi Q1 no existeix. Existeixen els codis Q1a (Fonaments de la geometria: sistemes d’axiomes), Q1b (Geometria hiperbòlica), Q1c (Geometria el·líptica), Q1d (Altres geometries) i Q1e (Representacions concretes de geometries no-euclidianes). Però el codi Q1, a seques, no hi és. Aquesta anomalia, afegida al meu desconeixement total que existís un matemàtic espanyol de finals del segle XIX anomenat Fabra, em va picar la curiositat, com en el cas del Zacarías Acosta (de qui ja vaig parlar). Però no ha estat fins aquest estiu que l’he poguda satisfer.

De fet, trobar el nom de l’autor no em va costar gaire: les inicials N.M. corresponen a Nilo Maria. I dona la casualitat que, fa uns pocs anys (el 2006) la Biblioteca del Laberinto, una petita editorial de Madrid, va publicar una antologia d’aquest autor. Es tracta d’un recull de contes fantàstics que l’editor diu de ciència ficció, però que jo més aviat qualificaria de política ficció. No són u-topies, sinó més aviat dia-cronies: contes ubicats en llocs concrets i existents però en temps diferent de l’autor. N’hi ha que són passats contrafàctics i n’hi ha que són futurs imaginaris.

Les comparacions sempre són odioses, però per a fer-nos una idea de la seva literatura, podríem dir que es sembla a la de Jules Verne, amb qui és pràcticament contemporani. No obstant, i donades les inclinacions polítiques del senyor Fabra (va ser diputat i senador), la seva obra té més inclinacions pels fets polítics que pels avenços tecnològics que la de Verne (en aquest sentit podríem dir que és un H.G. Wells conservador). Un altra diferència important és que Fabra escriu contes breus; el més llarg dels que he vist té unes vint-i-cinc pàgines, mentre que Verne escriu novel·les llargues. Però el to, l’estil literari, les ironies i molts altres factors m’han recordat les meves lectures d’adolescent de Verne.

Per la introducció de l’editor, Francisco Arellano, m’he enterat que Nil Maria Fabra va néixer a Blanes el 1843 i va morir a Madrid el 1903, ciutat a la que s’havia traslladat a viure-hi el 1860, amb només 17 anys, i que només va abandonar un breu període de temps que va ser corresponsal de la guerra austro-prussiana. Va ser el fundador de l’agència de notícies Fabra el 1870 i la va dirigir fins a la seva mort en que va ser substituït pel seu fill, el també poeta Nilo Fabra.

Com a curiositat esmentar que la seva agència de notícies va ser l’embrió de l’actual Agència EFE, el nom de la qual no procedeix de Franco, com jo em pensava, sinó que se li va posar perquè va ser el resultat de la fusió de les tres agències que hi havia a Madrid en acabar la guerra civil: la Fabra, la Febus i la Faro (totes tres començaven per F) per a posar-les sota control del nou règim.

I què té a veure aquest periodista amb les matemàtiques? I, concretament, amb les geometries no-euclidianes? Doncs no ho sé. Fins aquest estiu només havia llegit l’antologia de contes que es recull en el llibre que us he comentat. Hi ha coses interessants i, sobre tot, premonitòries. El relat titulat “El desastre de Inglaterra de 1910” és una premonició de la Primera Guerra Mundial, el titulat “La Guerra de España con Estados Unidos” (publicat el 1897, un any abans de l’esclat de la mateixa) és molt evident (només que el seu resultat final és favorable a Espanya), sobre tot perquè el començament de les hostilitats es degut a l’enfonsament d’un vaixell espanyol per part dels americans, el Maine a l’inrevés! També es força curiós el titulat “Cuatro siglos de buen gobierno” en el que juga amb la idea que l’infant Miguel, net dels reis catòlics, hagués estat el seu successor i ens haguéssim estalviat dos-cents anys d’Absburgs i uns altres dos-cents de Borbons i Espanya seria una basa d’oli, interclassista, interracial, tolerant i progressista. Però en cap dels contes que havia llegit hi vaig trobar cap referència, ni tan sols tangencial, a les geometries no-euclidianes.

Els darrers dies he anat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona on hi ha un exemplar de l’edició original del llibre de Fabra que, per cert, està datada el 1885 (i no el 1884 com indica la bibliografia de Sommerville). El títol del llibre (Por los espacios imaginarios) porta un sots-títol: “Con escalas en tierra” i conté quatre contes més no recollits a l’antologia: “La taza de leche”, “El hombre único”, “Dos naciones hermanas” i “La verdad desnuda”; en total unes quaranta pàgines no recollides a l’antologia, en les que tampoc he sabut veure cap referència a les geometries no-euclidianes. El llibre és dels que es troben al fons de reserva i no pots fotocopiar-lo, l’has de llegir davant el bibliotecari, has de deixar el DNI mentre el llegeixes i demés precaucions, que no semblen suficients quan un qualsevol es pot endur mapamundis del segle XVI de la Biblioteca Nacional. De fet ja he comentat en algun altre post que l’únic lloc on em venen ganes de robar és a les biblioteques. Però no us espanteu: no ho he fet mai!

No sé si Sommerville sabia espanyol, si havia llegit el llibre, si el va incloure només pel títol (això dels espais imaginaris sona molt matemàtic) o si realment hi ha en el llibre alguna referència subtil que m’ha passat per alt. I ja no puc preguntar-li perquè va morir fa molts anys.

Així queda demostrat que els llibres de matemàtiques i, sobre tot, els seus autors, també poden fer volar la imaginació. Com a mínim, he de confessar que m’he entretingut molt llegint els contes del senyor Fabra del que he vist que també apareixen a altres antologies de contes fantàstics del segle XIX, com la publicada per Càtedra el 2006 (Cuentos fantàsticos en la España del Realismo) o la publicada per Clan el 2000 (Cuentos futuristas).