Qué puedo hacer? no lo sé: mis deseos son dobles.

Safo de Lesbos

Un dels avantatges que té disposar de cadenes televisives gratuïtes de poca audiència (com BTV, 8TV o altres locals) és que aquestes cadenes es veuen obligades a contractar, per raons pressupostàries, els drets d’emissió de pel·lícules antigues. I, si els programadors s’esforcen una mica, no els costa trobar films que, potser no aniries expressament a la videoteca per tornar-los a veure, però que, si els tens a la teva disposició a una hora raonable, pots veure amb plaer.

Això es el que vaig fer divendres passat. A les onze de la nit, a 8TV, feien una pel·lícula de William Wyler (no confondre amb Billy Wilder): La calumnia. Jo no la recordava, però la gent de la meva generació tenim tots a la memòria títols com Funny Girl o Ben-Hur, dirigits pel mateix Wyler: una bona carta de presentació. Segurament el meu pare tindria altres títols a la memòria, perquè l’home havia començat a fer cinema el 1925. Els de la meva generació només podíem conèixer les seves darreres produccions. Aquesta que feien divendres és de 1961.

Quan vaig començar a veure els crèdits, ja vaig intuir que allò m’agradaria: Audrey Hepburn, Shirley McLane, James Garner… I basada en una obra de Lillian Hellman, la que va ser companya de Dashiell Hammet durant més de trenta anys. Curiosament, el mateix any, 1934, que la Hellman estrenava la seva primera obra de teatre (aquesta), el seu company Hammet publicava la seva última novel·la. Es van passar el testimoni l’un a l’altre?

L’obra de la Hellman, igual que el títol original de la pel·lícula, era L’hora dels nens (The children’s hour), però, no sé per quins motius, el títol en castellà era La Mentira i, en català, l’anunciaven com La calumnia. Coses dels distribuïdors, suposo. No sé si es va estrenar aquí a Espanya en el seu moment. Als Estats Units ja va tenir els seus problemes amb el Codi Hays que, en la disposició particular II.4 establia: Sex perversion or any inference to it is forbidden. I, en aquella època, tothom donava per sentat que l’homosexualitat entrava en aquesta categoria.

L’any 34, quan es va estrenar a Broadway, ja va organitzar el seu escàndol; però Nova York sempre ha estat una ciutat molt més tolerant que el promig dels Estats Units. I, a més, el Codi Hays només era aplicable al cinema, no pas al teatre. El seu títol era Motion Picture Production Code of 1930, encara que normalment se’l coneixia pel nom de Codi Hays. Va estar en vigor, amb algunes esmenes (algunes d’elles en sentit encara més conservador que el text original) fins el 1967. Encara que sembli mentida (als europeus això ens costa d’entendre), no era una llei promulgada, sinó un codi de bones conductes adoptat i aprovat pels mateixos productors cinematogràfics. Autoregulació, en denominen a això. El mateix que han tingut els mercats financers en els darrers anys… així ens va!

Karen Balkin. 1961.

Com ja he dit, no recordava el film, però intueixo que l’havia vist algun cop. Una cosa tenia gravada al cap: el profund odi que vaig sentir pel personatge de la nena Mary, interpretada per Karen Balkin. En veure-la a la pantalla, alguna cosa es va despertar en el meu subconscient: aquella cara, aquelles expressions, els gestos capciosos, la seva malicia, el profund sentiment de rebuig per la nena rica malcriada i capriciosa, les ganes de fotre-li un mastegot… Tot això, i més, va aflorar del més profund del meu pensament. I, fins on jo sé, aquesta és l’única pel·lícula que va fer aquesta Karen Balkin, per tant l’havia d’haver vista alguna vegada, si no, no podria recordar amb tanta claredat les seves faccions, gestos i expressions i, sobre tot, l’odi que va fer néixer en mi. Potser la vaig veure de menut al cinema de barri, quan al Triunfo (i a d’altres cinemes) encara feien sessions dobles per dues pessetes. Encara que em costa creure que la censura de l’època permetés l’exhibició del film a mitjans o finals dels seixantes.

Quan va acabar la pel·lícula no em vaig penedir d’haver-la vist. Interpretacions magistrals de la Audrey Hepburn i la Shirley McLane, un argument molt ben travat, tremenda feinada del director per a fer actuar les nenes (sobre tot, la Mary i la Rosalie) que tenien 12 anys quan es va filmar. I, per damunt de tot, un tractament més o menys respectuós del tema de l’homosexualitat; al menys amb els paràmetres de l’època. Això últim és el que més em va sobtar, perquè el film ja té quaranta-vuit anys i ja sabem que si ara, encara, el tema no està prou normalitzat, doncs ja podem imaginar com era fa gairebé cinquanta anys.

Al buscar una mica d’informació, he vist que en William Wyler ja havia fet un film l’any 1936 amb la mateixa obra de Lillian Hellman i amb un altre títol. Però en aquella ocasió havia ocultat el tema homosexual, convertint-lo en una historia d’infidelitat conjugal clàssica: un triangle amorós tradicional que tan de cops hem vist al cinema, al teatre i a l’òpera. Era 1936! Qualsevol s’hi atrevia!

Però de tota la pel·lícula, em quedo amb la nena, amb la bestial interpretació de Karen Balkin que només amb dotze anys mostrava un talent interpretatiu que, per raons que desconec, es va esvair.