Un caputxí pot ser moltes coses: des d’un frare d’una determinada congregació, fins a una forma de prendre el cafè, amb molta crema i pols de xocolata pel damunt. Però la notícia d’avui, en la que hi està involucrat un caputxí, és trista.

Capuchino és el nom d’un dels braus de la ramaderia de Jandilla que avui a la tarda s’han de córrer a la plaça de braus de Pamplona. Com és tradició, aquest matí tots els joves, pamplonesos o visitants, han pogut córrer amb el sis braus d’aquesta ramaderia, mentre els traslladaven dels corrals de Santo Domingo als corrals de la plaça: uns vuit-cents cinquanta metres de recorregut; al pas que van els braus: no més de dos minuts i mig.

Capuchino era l’únic toro marró (Colorado, en l’argot taurí), els altres cinc eren negres. Havia sortit del corral en darrera posició, però se li veien ganes. Corria més que els seus companys, així que, en arribar a la plaça del mercat, ja era en primera posició. Un xicot amb pinta saxona, no sé si perquè l’havia confós amb un esqueller, ha estat la seva primera víctima. Al costat de l’ajuntament, l’ha agafat pel darrera i l’ha fet volar per damunt del seu cap. La cosa prometia.

Capuchino ha arribat a la plaça de l’ajuntament per davant dels esquellers i, com que no se sabia el recorregut, ha continuat recte en lloc de girar per agafar el carrer Mercaders. Aquí no ha enxampat a un xicot, sinó a tres d’una sola empenta i els ha estampat contra la valla. Després, mig caigut pel terra, els ha intentat banyegar. Potser se n’ha sortit, no ho sé. Hi ha més d’un ferit de banya i no sé on ha estat cada qual.

Capuchino en aquest intent de ferir ha perdut uns quants segons. Els suficients per a que tots els demés braus i tots el esquellers li passessin al davant. Així que ha fet la resta del recorregut tot sol. Els seus companys havien passat per Estafeta en renglera i havien donat molt de joc als joves que volien córrer davant mateix de les banyes dels braus.

Capuchino, abans d’entrar al carrer Estafeta, s’ha emportat per davant a un jove amb samarreta negra i cabells molt llargs. S’estava creuant en diagonal en el seu camí sense mirar endarrere. Un bon cop de cap i l’ha aixecat del terra com si fos de palla. Però no ha fet per ell; ha continuat el seu camí. A hores d’ara, l’únic que volia era retrobar els seus companys de camada.

Capuchino deu haver seguit el mateix recorregut amb més parsimònia, potser buscant algun altre candidat a víctima. Donant algun cop de cap a una banda o altra, buscant carn on clavar la banya. Aquest tros no s’ha vist: totes les càmeres seguien el ramat principal fins que ha entrat a la plaça. Però… mancava un brau, mancava Capuchino.

Capuchino restava davant de la Telefònica, cansat de tenir tanta gent al seu voltant, emprenyat amb tant d’estímul visual, colors blancs, vermells, verds, tots llampants i movent-se al seu entorn. I, aleshores, ha decidit que n’estava tip, que no tenia sentit córrer sense saber la destinació. I s’ha parat, els seus companys ja descansaven feia un minut al corral de la plaça; però ell volia que s’acabés tota aquella orgia de colors que no feien més que passar pel seu voltant amunt i avall.

I Capuchino ha decidit empaitar-los, un o altre acabaria caient davant seu. Ho ha fet forces vegada, se’n tornava endarrere, anava cap a les valles laterals, burxava. Li ha donat una bona tombarella a un xicot amb samarreta verda i, quan el tenia a terra entre les potes, li ha passat les banyes per tot arreu. Fins que, finalment, en una de les seves embranzides, ha trobat la carn que cercava; la carn d’un jove, al qui ha seccionat la cava superior i un tros de l’aorta. Descansi en pau.

Ara Capuchino és al corral de la plaça. Tampoc sap el que l’espera aquesta tarda.