He estat al servei de consulta externa de l’Hospital de Sant Pau. D’acompanyant, no us penseu: la meva salut no és de ferro, però no tinc avaries greus. L’edifici és nou, deu fer uns tres anys que es va construir; està tocant a la Ronda del Guinardó, a la cantonada amb el carrer Sant Quintí.

L’edifici es com una capsa de mistos: un paralelepíped de tres alçades. No he estat als pisos superiors, només a la planta baixa, però els pisos de més amunt semblen iguals. Quan hi entres, tens a la dreta un passadís que segueix tota la llarga façana que dona a la Ronda, que es pot veure a través del grans finestrals, una façana de vidres, de fet. De tros en tros, en lloc de finestral, hi ha petits recintes d’obra per als serveis: lavabos, wc’s, aquestes coses.

A l’altre costat dels finestrals estan els mòduls d’atenció al pacient. Les sales d’espera estan obertes al passadís sense cap porta i arriben fins al l’altre costat de l’edifici, on es veu que també hi ha un passadís semblant al d’accés, però en el que no s’hi pot entrar perquè és reservat al personal sanitari. El passadís de l’altre costat encara té més finestrals i es veuen els altres edificis del nou hospital que ja són gairebé acabats. A banda i banda de cada sala d’espera hi ha els despatxos dels metges. Poso un croquis per a fer-se una idea de tan estranya distribució.

Els cubículs dels metges (no crec que sigui procedent denominar-los despatxos) estan al centre de l’edifici; fets amb envans de fusteria. No tenen finestres, clar; només llum artificial i són ben menuts: l’espai justet per a la taula, les cadires i la llitera d’observació.

Amb aquesta distribució, ja es pot suposar que tota la llum exterior es queda al passadís i una mica entra a les sales d’espera, però els despatxos, com que no poden tenir cap finestra, s’han d’il·luminar amb llum artificial. El lloc on s’ha de realitzar l’acte mèdic es converteix en una mena de tuguri, més apropiat per a una timba de cartes que per a una visita al doctor. Mentre que els passadissos, pels que només hi circules uns pocs segons fins arribar al mòdul que et correspón, estan inundats de llum de dia.

No sé qui és l’arquitecte d’aquest despropòsit, ni tampoc m’importa gaire perquè tots sabem que l’arquitecte pot tenir les idees peregrines que li passin pel cap però, en definitiva, és el propietari qui ha de dir el que vol i com ho vol. A algú se li podria ocórrer de fer a casa seva el passadís ple de finestres i les habitacions a l’interior, sense cap finestra? Només perquè l’arquitecte diu que és molt fashion? Doncs és el que han fet els senyors del Sant Pau. Els lavabos i wc’s també tenen finestra: no sé si deu ser per a fer exercicis d’streap tease.

No voldria ser malpensat, però potser és el que busquen: que els pacients es morin de depressió, així es posa fi a la despesa sanitària. Però amb aquest sistema potser se’ls hi moriran abans els metges de melangia, o potser només se ’ls hi quedin cecs. O potser és que jo sóc un clàssic que no entén lo modern.

També podria ser que a mi se’m passi per alt alguna cosa important; potser estigui jo confonent un urinari amb una font. Des que Duchamp ens va fer veure que la funcionalitat dels objectes podia ser molt diferents de la que intuíem, ja res és el que era. Podria ser una metàfora com la de Duchamp: enlloc de sales per guarir estem a sales de tortura.

Els propers dies s’inaugura l’edifici del nou hospital: tinc ganes de veure si han seguit el mateix criteri amb les habitacions dels pacients ingressats: les finestres al passadís i les habitacions a l’interior. Si és així, espero que pintin les parets de negre o gris fosc: això segur que farà més curt el període de supervivència del malalt.