He estat fora de Barcelona uns quants dies. A Pamplona, concretament. M’agrada aquella ciutat. Té una dimensió més humana que Barcelona, que de tan gran tot es converteix en anònim. Clar que Barcelona també té els seus avantatges però, probablement, les persones estiguin dissenyades per a viure en ciutats com Pamplona i no pas en les megaurbes. Tot i que Barcelona encara no arriba a ser-ho, s’hi comença a semblar.

M’hi vaig quedar el cap de setmana, aprofitant que dilluns tenia festa. Com que hi tinc amics allà, ja us podeu imaginar: bons àpats, bones sobretaules, passejades pel centre amb uns quants “pinxos” d’aperitiu… I una mica de política. Dissabte vaig anar al meeting d’Iniciativa Internacionalista al Anaitasuna. Més de dues mil persones, no està gens malament per a ser una opció política que va estar a punt de ser prohibida. Només el Tribunal Constitucional va posar les coses al seu lloc, perque govern, fiscalia i tribunal suprem anàven a una en contra d’ells. I, a més, si ho compareu amb les “reunions” que organitzen els demés partits (inclosos els dos grans que sembla que només organitzin seminaris) sembla que els clandestins siguin ells i no Iniciativa Internacionalista.

Alfonso Sastre és un d’aquells personatges que sempre m’ha interessat: autor teatral prohibit mil vegades, però d’una fondaria de pensament impresionant. Encara recordo quan una professora meva de filosofia me’l va recomanar per a entendre Kierkegaard. No és que m’interesés gaire entendre Kierkegaaard, més aviat pensava que aquell home era un boig perillós amb tota aquella merda de la suspensió de la Ètica, però no deixava d’intrigar-me com era possible justificar l’assassinat d’un fill només perquè ho demana dèu (Abraham’s history). Des d’aleshores, que vaig llegir La sangre de dios, una obra seva dels anys 50’s, m’ha interessat i sempre he seguit les seves creacions. Encara que cal reconèixer que deu ser l’autor teatral menys representat del nostre país.

Al meeting no hi va ser Alfonso Sastre, però van passar un vídeo amb les seves declaracions. Després he llegit que ha promés dimitir si obté l’escó, per a que l’ocupi la segona de la llista: Doris Benegas. Una germana, molt més radical, de Txiqui Benegas, que viu a Valladolid (pobreta: els camarades em sembla que ja li han cremat el despatx d’advocada un parell de cops). No em va agradar gaire el seu parlament: va utilitzar més arguments sentimentals que polítics.

Les paraules d’Alfonso Sastre al vídeo si que em van agradar. Són totes aquelles coses que en política semblen mal vistes: perquè ens em de preocupar del repartiment de la riquesa si ja som tots rics? L’home ja té més de vuitanta anys, però continua tenint aquella frescor intel·lectual que normalment només es trova en la gent més jove.

Al meeting hi arribàvem tard, però tot just sentar-nos va començar l’aurresku, o sigui que només ens vam perdre les folclorades ètniques que s’acostumen a fer en els actes organitzats pels abertzales i que, a mi personalment, m’hi sobren.

Com a cloenda de l’acte va parlar Arnaldo Otegui, la bèstia negra de l’stablishment polític. No l’havia sentit parlar mai en directe i la veritat és que em va cridar l’atenció. Podràs estar més o menys d’acord, però el cert és que estructura molt bé el seu discurs, el diu sense llegir-lo, barreixant el castellà i l’euskera amb tota naturalitat, i parla amb veu serena i modulada. Com que no estic avesat en la política basco navarresa, suposo que se’m devien passar per alt algunes subtilitats. I, clar, tampoc vaig entendre res quan parlava en euskera.

No penso fer propaganda, però la veritat és que potser no estaria gens malament pensar en aquesta gent com alternativa a tan de conformisme. La llàstima és que es necesiten uns 350.000 vots per aconseguir un escó, i aquesta candidatura, a part de tenir assegurats els vots abertzales (que poden ser uns 150.000), ho tenen pelut per recollir els 200.000 restants a la resta de la geografia estatal. Clar que també cal tenir en compte que un partit tan exòtic com el Partido Cannabis, va obtenir 54.000 vots en les darreres eleccions.

En fí, jo, al menys, els hi desitjo tota la sort del món.

Anuncis