Per llegir la PRIMERA PART

Farchaster no sabia com enfocar la conversa, però va ser el mateix vell qui el va adreçar, dient-li que ja feia cinc anys que no veia el seu fill. Fixi’s: quasi seixanta anys vivint junts i després… El vell li va explicar que la seva dona, la mare d’en Joseph, havia mort quan ell era petit i com que en Joseph no s’havia casat, doncs els dos homes havien estat sempre junts. Jo era professor i això em donava temps suficient per estar amb ell, encara que també passava força temps amb la Helen, la minyona que teníem aleshores i que també va deixar el món dels vius fa temps.

Farchaster es va donar compte del poc que sabia del seu company de feina amb qui havia compartit tantes hores durant tant de temps. També es va assabentar que, en aquells cinc anys que Joseph havia estat fora, el vell només havia rebut una dotzena de cartes, mai una trucada de telèfon del seu fill. Li va ensenyar una de les cartes: el mata segells era d’Heysham (Lancashire): però, què hi podia haver a Heysham que interessés al banc, a part de la central nuclear?

Cert era, que quan ell feia les assignacions, preparava al mateix temps els bitllets d’avió per Leeds, que està a uns cint cinquanta quilòmetres d’Heysham, però ja no sabia que feien després; i tots els contactes que havia tingut amb els directius del banc a Leeds havien resultat un cul de sac, perquè cap d’ells tenia ni idea de què era el projecte 9035.

Quan va sortir de casa del vell Neardecent estava encara més intrigat que quan hi havia entrat. No li va costar gens decidir que aniria a Heysham. Amb unes poques trucades, ja havia reservat una habitació al Old Hall Inn, un petit hotelet del centre de la vila, de bon preu i tracte britànic. Encara que confiava en els seus estalvis, tampoc es podia permetre grans dispendis.

Quan es va haver instal·lat a l’habitació, va baixar al pub de l’hotel. Era mig matí i no hi havia gaire gent, però el taverner era força loquaç i conversa no li va faltar. Potser massa i tot. Cap al migdia, van començar a arribar gent que treballava a la central nuclear o al port, venien en grups de tres o quatre persones, gairebé tots homes. Semblaven clients habituals, a uns quants el taverner es va saludar amb el seu nom. S’asseien, es menjaven un steak o un t-bonne amb algunes verdures cuites i, després de xerrar una estona se’n tornaven a la feina.

Un d’ells, que havia vingut sol, es va seure a la barra amb ell; va menjar poc, però va beure molt. Treballava al port, alguna feina administrativa del ferry de l’illa de Man. Quan Farchaster va sentir e nom de l’illa, va pensar que potser era per allà on havia de trobar l’explicació. Una de les adreces preferides per l’offshore banking era precisament l’illa de Man, juntament amb les illes del canal. Els seus coneixements financers eren escassos, encara que treballés a un banc: la seva formació acadèmica havia estat en psicologia, i tot això del món dels diners li sonava a xinés, però, sense voler, alguna cosa havia anat aprenent en els vint anys de feina al banc.

El seu interés es va despertar de cop quan l’home va comentar que trobava a faltar els plecs de cartes que, com cada dijous des de feia molts anys, li arribaven per a que les portés a l’oficina de correus d’Heysham. D’on els hi portaven les cartes?, va preguntar Farchaster. D’on voleu que vinguessin? De l’illa, és clar. No crec que el ferry les recollís al mig del mar. Sense aparentar gaire interés, Farchaster sabia comportar-se, li va anar traient algunes informacions interessants: qui preparava els enviaments a l’illa, qui portava les cartes a l’oficina del ferry de Douglas, capital de l’illa, quan van deixar d’arribar: feia uns sis mesos, precisament quan el banc va ser clausurat.

El ferry a Douglas sortia tots els dies a les dues i quart de la matinada i a les dues i quart del migdia i la travessia era curta: unes tres hores; així que no li va costar gaire anar-hi. Va deixar reservada la seva habitació a Heysham i se’n va endur el mínim equipatge per passar una nit a l’illa. De totes formes no li va servir de gran cosa, perquè l’únic que va poder esbrinar és que les cartes les portava un noi de Port St. Mary, al sud de l’illa, que era deficient mental. L’administratiu del ferry a Douglas ho recordava perfectament, perquè aquells enviaments eren absolutament anormals i tots els esforços que havia fet per treure-li informació al noi havien estat inútils.

Quan va tornar a Londres, Farchaster, es sentia derrotat: tots els camins que provava per a arribar al moll del Projecte 9035 resultaven acabar en punts de no retorn. A més, els contactes telefònics que va tenir amb l’Edward, el qui havia estat director de l’oficina del banc a l’illa, van ser decebedors. L’Edward li va assegurar que a l’oficina només hi havia els quinze empleats que, d’altra banda, Farchastaer ja coneixia per l’organigrama que s’havia emportat del banc quan va plegar.

La casualitat va fer que uns dies després, parlant amb un del assidus del seu pub preferit, parlessin de les grafies dels nombres i del seu origen. El seu interlocutor li va explicar que, malgrat que diem que els nombres són àrabs, en realitat són hindús. Les grafies dels deu nombres són transposicions de l’alfabet devanagari, el que encara s’utilitza avui en dia per escriure en hindi o el que s’usava fa segles per escriure en sànscrit.

Això el va fer pensar si podria transcriure 9035 a lletres. Era obvi que el zero havia de ser la lletra o, però els altres… Bé, el cinc s’assembla molt a la s, i el tres és com una e majúscula a l’inrevés. El nou… podia ser com una g? Això li donava goes (va, marxa, funciona). Tenia algun sentit tot això? Everything goes, de què li sonava?

[continuarà]