John Farchaster publicarà en breu un llibre extraordinari (Das Ende der jüngeren Geschichte der Wirtschaft. Alberich Verlag, Franckfourt). És estrany que es publiqui en alemany perquè l’autor és britànic i, els qui han llegit el manuscrit, diuen que està en anglès. Tots els qui l’han llegit coincideixen en avaluar-lo com una peça clau en la comprensió del passat recent.

Farchaster, que ara deu tenir una mica més de seixanta anys, havia treballat fins a començaments de l’any 2008 com a directiu, en el departament de recursos humans de l’Intercontinental and British Bank, ara desaparegut i venut a trossos a d’altres bancs, després d’una fallida sense precedents en la història bancària mundial. Hi havia estat els darrers vint anys, sempre en el mateix lloc, on estava molt ben considerat pels seus superiors. Cobrava un bon sou, no tenia família, però si uns bons estalvis que el permetien viure de rendes la resta de la seva vida. Des de fa gairebé un any i mig, quan va ser acomiadat abans de l’espectacular fallida, s’ha dedicat a escriure el llibre que es presentarà en breu.

El llibre, segons diuen, és el resultat de les seves recerques sobre un projecte que el seu banc duia a terme durant els darrers deu anys que ell hi va treballar. Ell, com a responsable dels recursos humans d’un gran banc amb més de 120.000 empleats, tenia al seu càrrec les assignacions de personal a cada departament o projecte i durant molt de temps, va estar assignant persones a un projecte anomenat pel banc “Projecte 9035” del que ell desconeixia la finalitat i la ubicació. I el cas era que aquest esmentat projecte 9035 no existia a l’organigrama funcional de la companyia, raó per la qual, tot el personal assignat a ell, desapareixia sense deixar el menor rastre.

Aquesta estranya situació, que el va tenir intrigat durant deu anys, continuava sent motiu d’inquietud per a Farchaster. I, per això, quan es va retirar, va intentar de treure’n l’entrellat. El llibre és el resultat de les seves recerques sobre el Projecte 9035. I, a fe de déu que, si és cert tot el que explica, pot ser la bomba editorial de la temporada.

En la primera part del llibre ens explica un seguit de fracassos per a esbrinar de forma directa què era el Projecte 9035. Tots els contactes que va tenir amb altres directius del banc van resultar infructuosos: alguns dels directius en coneixien el nom, com ell, però res més; i la majoria d’ells ni tan sols n’havien sentit a parlar mai mentre eren al banc. Totes aquestes entrevistes estan explicades amb detall en el llibre, en el que també ens explica com anava creixent la seva sensació d’intriga en veure que cap dels seus contactes podia donar-li raó d’un fenomen al que ell, personalment, recordava haver assignat més de 1500 persones pel cap baix.

Acaba la primera part del llibre, recordant que una de les persones que hi va assignar, va ser el seu propi assistent. Allò devia ser als voltants de finals del 2004. Quan va rebre la notificació de trasllat des de l’alta direcció, es va sentir una mica trasbalsat: una cosa era preparar la documentació i els viatges a una petita vila dels Midlands, dels trasllats de persones a les qui no coneixia de res i, una altra molt diferent, era fer-ho per a Joseph Neardecent, qui col·laborava amb ell des de feia més de set anys. No és que hi tingués una relació més enllà de la purament professional –Farchaster era un solitari autèntic-, però el sentiment de pèrdua d’un col·laborador eficaç i en el que hi tenia confiança, no el van deixar dormir un parell de dies, preguntant-se sobre la importància d’aquell coi de projecte que s’enduia per endavant una part de les seves rutines diàries.

I així comença l’autor la segona part del llibre, en la que ens narra les seves peripècies per a trobar el seu ajudant Neardecent. No li va ser difícil trobar la seva adreça. Ell l’hi havia comentat algun cop que, per arribar al luxós edifici de la City que ocupava el banc, agafava el metro des d’Archway i també li havia dit que vivia a la vora del parc d’Highgate. Per tant, el seu domicili havia d’estar en algun lloc entre la parada del tube i el parc. Unes poques trucades a la companyia de telèfons van ser suficients per a saber que vivia a Bredgar Road.

Bredgar Road és un curt i tranquil carrer londinenc, d’amples voreres amb parterres, en el que, a banda i banda hi ha uns edificis cúbics d’habitatges de tres alçades. No va tenir cap dificultat per a trobar l’apartament d’en Neardecent. Li va obrir una porta una minyona que el va informar que el senyor Neardecent s’havia anat a viure als Midlands ja feia uns quants anys per qüestions de feina. Quan ja li anava a tancar la porta, es va sentir una veu de l’interior que deia: Qui és, Margaret? Un conegut del senyor Joseph, va contestar, sense girar el cap. Fes-lo passar, va ordenar la veu de l’interior. La minyona el va fer passar amb desgrat i fent-li un senyal amb el dit al cap, com volent dir que, qui havia parlat, estava tocat del bolet.

A l’habitació on el van introduir, hi havia una biblioteca profusa i una taula rodona al centre. En una butaca, prop de la finestra, estava assegut un home d’edat avançada; davant seu restava buida la butaca que feia parella amb la que ocupava el vell, qui li va fer un senyal perquè s’hi assentés. Quan ho va haver fet, el vell va mormolar: Vostè és el senyor…? Farchaster, John Farchaster. El meu fill m’havia parlat de vos, va contestar el vell, no treballaven junts a la City? L’home va fixar la mirada en la finestra per la que es veien els arbres que quedaven a l’interior de l’illa de cases, sense esperar una resposta que considerava òbvia.

Perdoni que l’hagi fet passar… però com que ja fa molts anys que no surto de casa, sempre m’agrada tenir una mica de companyia, feu el vell sense deixar de mirar l’infinit per la finestra. No surt mai de casa? es va interessar Farchaster. No, mai. Des de fa més de deu anys. Va arribar un moment que vaig calcular el nombre d’idiotes que em trobava pel carrer quan sortia i vaig arribar a la conclusió que no em compensava per les vegades que em trobava amb algun ens pensant amb qui poder fruir d’una conversa racional.

[continuarà]