Fa uns dies vaig anar a la presentació d’un llibre. És normal en aquestes dates: arriba Sant Jordi. El llibre no serà un best seller, segurament, però a mi em va alegrar veure com una bona amiga presentava en públic la seva primera feina publicada. És un conte per infants, però, com va dir un dels oradors, no és el mateix la literatura per a petits que la literatura petita. Potser sigui fins i tot el contrari, potser sigui més difícil atraure l’atenció de la gent menuda que no pas la dels joves i adults.

L’obra és una producció conjunta d’una autora i una il·lustradora: Noemí Pes i Eva Sànchez. I en ella intenten explicar als més menuts la importància de l’estampació dels teixits en el naixement de l’industria catalana. La presentació es va fer al Museu de l’Estampació de Premià de Mar. Pels qui no el conegueu, diré que el museu pertany a la xarxa de museus de la ciència i la tècnica (no els de la Caixa) que hi ha per molts pobles de Catalunya i que volen preservar el ric patrimoni industrial del nostre país. Si voleu veure una mostra dels dibuixos, la podeu veure en el blog que té l’Eva Sànchez a WordPress. És una excel·lent dibuixant.

La presentació la van presidir l’alcalde de Premià de Mar (com no)  i l’Oriol Izquierdo, director de l’Institució de les Lletres Catalanes. L’ajuntament de Premià de Mar ja ha editat uns quants d’aquests contes recollint velles tradicions del poble, per trametre-les als infants. En aquest cas han recollit la tradició d’una industria que va ser molt present al poble en els segles XIX i XX. Aquesta iniciativa de l’ajuntament està molt bé, perquè busquen per a fer els llibres autors joves i novells, donant-los la possibilitat d’editar per primer cop la seva obra.

El llibre és una autentica monada. Una senzilla història de dos nens que van descobrint el com i el perquè s’estampen els teixits; com es passa de les grises indumentàries de temps anteriors a l’explosió dels colors en l’abillament. Amb frases curtes, però contundents, amb una història, només repuntada, que s’obre a les preguntes dels menuts i amb uns meravellosos i atractius dibuixos; tot això fa que el llibre sigui encantador.

Mentre les autores firmaven exemplars del llibre, vaig aprofitar per a fer una visita guiada del museu amb una guia que coneixia molt bé totes les tècniques de l’estampació: des del motlle de bac hindú (per això els hi deien indianes) fins els cilindres moderns i la química dels colorants. El que no sabia jo, era que els colorants es feien sempre amb matèries primeres vegetals. Al contrari que els pintors que en feien servir més de minerals. I, a més, resulta que l’únic color que no es pot treure dels vegetals, és el més abundant d’aquest regne: el verd! Curiositats.

Quan vaig tornar de la visita, les autores encara signaven. L’Eva es prenia el seu temps: a cada llibre hi posava un dibuixet, a més de la dedicatòria. Espero que en el futur en sentim a parlar, tan d’ella com de la Noemí.

També vaig aprofitar el viatge per a tornar als paisatges de la meva infància. Els pares tenien un apartament a Premià i vaig estar-hi estiueixant uns quants anys quan era teenager. Això era gairebé el pleistocé, clar: els anys 60’s. Ja no reconeixia res.

 

P.S. Per aquest Sant Jordi espero que algú que conegui bé els meus gustos em regali el darrer llibrer de John Lecarré: L’home més buscat.