Em vaig assabentar ahir que divendres passat va morir Albert Dou Mas de Xaxàs. Havia nascut a Olot el 1915 i tenia 93 anys. Jo no el vaig arribar a conèixer personalment: quan jo em vaig començar a entusiasmar per la Història de les Matemàtiques, ell ja era molt malalt. Però alguns dels documents que, per fotocòpies, han arribat a les meves mans de texts matemàtics antics, sé positivament que van sortir de la seva biblioteca, ja sigui dels fons dipositats a la Universitat Autònoma o dels papers que va deixar a la Biblioteca Borja de Sant Cugat, on va viure els darrers anys.

Per més inri, el president del tribunal que em va examinar pel Diploma d’Estudis Avançats, Eduard Recasens, també havia sigut deixeble seu i ell li va dirigir la seva tesi doctoral.

Enumerar els mèrits científics del professor Dou és gairebé innecessari, però pels qui no coneguin el personatge, cal dir que era doctor Enginyer de Camins, doctor en Ciències Exactes i llicenciat en Filosofia i en Teologia. Una barreja, si voleu, una mica estranya, però que no sorprendrà ningú quan digui que era jesuïta. Això de no tenir responsabilitats familiars, va molt bé per a tenir temps per a estudiar. Si en tens ganes, clar. Havia fet estudis, també, al Matematische Seminar d’Hamburg i al Courant Institute de Nova York. Va fer estades llargues a d’altres universitats del món, entre les quals a la Notre Dame University de South Bend (Indiana), publicant nombrosos articles i llibres en anglès, alemany i castellà. La llista de càrrecs que va exercir és tan llarga que no val la pena endinsar-s’hi, només destacar que va ser rector de la Universitat de Deusto en els anys de la transició.

La major part de la seva biblioteca es troba a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja que en va fer donació el CEHIC (Centre d’Història de la Ciència) amb el que va col·labora al seu retorn a Catalunya. En els darrers anys s’havia dedicat a conciliar ciència i fe, havent publicat uns quants articles i llibres sobre el tema. Sembla que tenen la seva rellevància, tot i que en sóc un total desconeixedor: ja sabeu que estic barallat amb segons quines creences.

Durant molt de temps, i d’aquí ve el meu coneixement de la persona, va estar interessat en l’obra matemàtica de Girolamo Saccheri (1667-1733), avui considerat un dels predecessors de les geometries no euclidianes pel seu llibre Euclides ab omni naevo vindicatus. No resulta estrany, tenint en compte que Saccheri també era jesuïta. Com jesuïtes van ser molts dels propagadors de la geometria dels segles XVI al XVIII, començant per Christophorus Clavius. El doctor Dou va publicar uns quants articles sobre aspectes de l’obra de Saccheri i no és d’estranyar que l’horitzó temporal del seu article De la verdad a la validez en geometría, comenci precisament el 1733, any de publicació de l’Euclides vindicatus i de la mort de Saccheri.

Els seus treballs sobre història de les matemàtiques no s’acaben amb Saccheri i la geometria no euclidiana. També es va interessar per l’obra d’Euler, de Newton i d’altres. La seva introducció, traducció i notes al l’edició facsímil del Método de máximos y mínimos d’Euler, és una obra de gran erudició i coneixement. Tampoc és estranya aquesta afició: el doctor Dou sempre va estar interessat en el càlcul diferencial i en les equacions en diferències, tant és així que, d’alguna forma, se’l pot considerar introductor d’aquestes tècniques matemàtiques en els estudis d’economia al nostre país (ja que va ser director de l’ICADE). També va fer reflexions interessants sobre les crisis de fonaments de començaments del segle XX.

No és gaire habitual trobar matemàtics que estiguin interessats per la història de la seva pròpia disciplina. Normalment sempre van atrafegats intentant demostrar la darrera conseqüència de no se quin teorema que acabaria d’arrodonir una determinada teoria. Fins i tot conec matemàtics que es dediquen a la història de les matemàtiques i que diuen que ells ja no són matemàtics. Per això és summament reconfortant trobar-se amb personatges com ell, que saben mantenir el rigor propi de la disciplina, sense oblidar els factors culturals i socials del seu desenvolupament. Gent que sap sortir de la seva campana de vidre i contactar amb la realitat de les persones que es dedicaven a aquests afers en temps passats.

Siguin aquestes línies un reconeixement a l’obra del doctor Albert Dou Mas de Xaxàs.