Una altra de les coses que a vegades faig quan tinc més temps lliure, com ara aquestes mini vacances de Setmana Santa, es deixar-me endur per la melangia i posar-me a remirar coses que hi ha per casa des de fa anys i a les que ningú els hi presta la més mínima atenció, atrafegats com anem normalment. Aquesta volta m’ha donat per mirar-me els vinils que encara conservo, no més d’un centenar, i que ja fa anys que no escolto perquè el meu plat giradiscs, un bon model de Garrard d’agulla magnètica, està embalat i amagat a no se quin altell d’un armari al que tampoc accedeixo habitualment.

Hi ha dos discs que em molesta especialment no poder escoltar i tots dos tenen el mateix intèrpret: Yehudi Menuhin. En el primer, toca amb Wilhem Kempf, la Sonata a Kreutzer de Beethoven, una partitura endiablada que el propi Kreutzer, gran violinista contemporani de Beethoven. no va arribar a tocar mai. Però d’aquest vinil ja en tinc una versió en CD i encara l’escolto de tant en tant; tot i que, no sé perquè, el so del CD no és tan evocador com el del vinil.

L’altre, i aquest si que em sap greu no poder-lo escoltar, és Jealousy, en el que toca amb un altre gran violinista, Stephan Grappelli. Al contrari que Menuhin, la formació de Grappelli no és pas en música clàssica. sinó en jazz. Grappelli, per allà els anys vint va formar un grup jazzístic de corda amb Django Reinhard que va adquirir fama internacional, tot i que el fet de ser francesos no ajudés gens ni mica a la seva projecció mediàtica. Però ja sabem que en aquesta època va ser quan els blancs es van començar a apropiar del jazz que, fins aleshores, havia estat una música exclusivament negra.

El disc és de 1975 i, si he de ser franc, hauria de dir que ni tan sols sé si és meu. En aquella època jo vivia a Sants amb dos bons amics, un dels quals col·laborava en un programa musical radiofònic i era el que portava sempre aquestes novetats per casa. Els meus gustos musicals no eren precisament semblants als del Miquel, el meu company de pis, però aquest disc concretament em va robar el cor. De totes formes, i degut al temps transcorregut, puc dir que el disc és meu per usucapió.

El disc és un recull de cançons dels anys trenta, interpretades per dos violins, entre les quals n’hi ha de molt conegudes com el Summertime de Gershwin o el Night and Day de Cole Porter. El títol del disc, Jealousy, és per la primera cançó del disc: un tango! Un tango amb una història surrealista, val a dir-ho, perquè va ser composat per un danès, Jacob Gade, que no va posar mai en sa vida els peus a l’Argentina. La cançó va ser, i és, força coneguda i en Gade també se’n devia recordar d’ella la resta de la seva vida (tenia 45 anys anys quan la va compondre) perquè després de la seva primera interpretació, el 1925, l’home es va poder retirar a composar, vivint exclusivament dels drets que li reportava aquesta cançó. I quan es va morir, va cedir els drets a una fundació, que encara existeix, per al foment del coneixement musical entre els infants. Jo, al menys, no conec cap altra cançó seva i no crec que gairebé ningú en conegui cap altra.

El meu atac de melangia en veure el disc ha estat de tal magnitud, que he necessitat escoltar-ne alguna de les seves cançons i m’he posat a buscar pel Youtube, però només he trobat una gravació de la BBC recordant la primera vegada que Menuhin i Grappelli van interpretar el Jealousy. Menuhin diu que ell realment no improvisava, però veient-lo tocar no ho sembla; fixeu-se en les coloratures que fa Menuhin quan Grappelli ataca la melodia principal. I, a més, ell mateix també diu que “cada nota era un aconteixement”.

El so del violí sempre m’ha fascinat i escoltar aquests dos “monstres”, donant-se la rèplica l’un a l’altre, amb només un suau punteig del piano i un fons de percussió amb força swing (encara que sigui un tango), és una cosa que encara em posa els pels de punta. Bravo maestros!

Qualsevol dia hauré de tornar a instal·lar el plat del tocadiscs i desterrar definitivament la platina de les cassetes, que aquesta si que ja és totalment inservible; no per ella mateixa, que funciona bé, sinó per les cintes, que s’han fet gairebé totes malbé. Així també podré escoltar les altres cançons del disc, que he estat incapaç de trobar a la xarxa. I d’altres vinils que també tinc, encara que potser cap m’ ha posat tan melangiós com aquest.

Ah! I pels incrèduls que encara penseu que la cançó no és un tango, escolteu aquesta versió interpretada per l’orquestra argentina de Florindo Sassone, de la que gairebé han desaparegut els violins solistes.  O aquesta altra, interpretada pels argentins Sexteto Mayor, feta amb dos violins (no tan bons com Grappelli i Menuhin) dos bandoneons, piano i contrabaix.