Els dies de vacances van molt bé per a remirar papers i/o informacions a les que no has prestat massa atenció quan les vas rebre. Aquests dies passats, fent aquest exercici, he descobert que la Junta de Govern del Col·legi d’Economistes de Catalunya va emetre el mes passat un comunicat amb la seva visió i propostes enfront la crisi econòmica. El comunicat deu ser gairebé clandestí, perquè no he llegit cap diari que l’esmentés.

Si algú està molt interessat, pot trobar el paper aquí. No és gens estrany que els membres de la Junta de Govern no hagin fet gaire esforç per a donar-li ressonància al comunicat. En definitiva, tots hem d’anar amb peus de plom amb el que diem o deixem de dir, perquè els nostres diagnòstics d’avui quedaran sota l’escrutini del futur i ja se sap lo poc misericordiós que és l’avenir amb les equivocacions.

El comunicat, en si mateix, no aporta gaire idees noves: és la mateixa barreja de polítiques fiscals, demandes de regulació de mercats i promoció de la iniciativa empresarial que es veuen en les declaracions de tots els governs i altres institucions econòmiques supra i infra nacionals.

De totes maneres hi ha hagut una cosa que m’ha cridat l’atenció en el mateix primer paràgraf de la declaració. Després d’esmentar les que consideren les causes del col·lapse econòmic, diu que és més important la greu crisi de confiança (se suposa que dels ciutadans en les seves institucions) que el propi col·lapse econòmic. Aquest és un tema molt important, perquè podria estar donant importància a tasques més aviat sociològiques (o de psicologia social) en detriment de la pura economia.

Malauradament, la Junta de Govern, després de ressaltar aquesta manca de confiança, ja no en torna a parlar en les vuit pàgines del document. Només hi fa una minsa referència, quan parla de les seves esperances, dient que la millora del sistema regulatori en el món de les finances podrà restaurar la confiança.

I és una llàstima que no en parli. Estem assistint a fets que no han estat presents en anteriors crisi. Veiem com a França han augmentat exponencialment els segrestos d’empresaris o directius en empreses que preparen expedients de regulació; fa pocs dies vam poder comprovar com hi havia una manifestació a Madrid de gent amb camisa i corbata, petits empresaris, protestant pel que consideren un tractament injust (amb bastant raó); també apareixen altres fenòmens socials que poden enllaçar amb aquesta crisi de confiança: la nova necessitat de super herois, el desinterès per les properes eleccions europees. I tot això només mirant el diari d’avui. I no cal dir que, si el nivell de conflictivitat social ha pujat uns quants graus en els darrers mesos, una bona part d’aquest malestar es degut a la manca de confiança.

Perquè no ens centrem, doncs, en la confiança per a fer un tractament d’aquesta crisi? Potser l’explicació més senzilla seria dir que no es pot restablir allò que mai havia existit. No parlo de la confiança en la democràcia i en els sistemes de participació política; parlo d’una confiança més global: de la confiança en les institucions, tan les econòmiques, com les jurídiques o les, simplement, socials. Des de fa molts anys, el creixement econòmic, basat en bona part en un subministrament de diners pràcticament infinit, ha fet que la pràctica totalitat de la població no tingués el més mínim interés en jutjar l’actuació dels seus organismes més paradigmàtics; des de l’ONU i les seves agències (FAO, UNESCO, OMS, etc.) fins a la més petita de les ONG’s locals. I, mentre gairebé tothom tenia resolt el seu present amb un salari que el permetia viure d’una forma decent (encara que sense poder estalviar ni un duro, inclús endeutant-se) ningú s’ha qüestionat d’on procedia aquest salari.

Sembla com si la història no ens hagi ensenyat gran cosa. Quan s’inicia un procés de divorci entre el conjunt de la població i les seves institucions, sempre ens trobem en la disjuntiva de reforma o trencament. I, en aquest cas, no crec que les reformes que ens proposen els caps pensants siguin suficients per a evitar el trencament.

 

I el més greu és que, la complexitat del rizoma social es tal, que no sabem per on ens pot sorgir l’aconteixement que precipiti el trencament. El 1789 va ser una pura anècdota: l’alliberament de quatre presos que hi havia a la Bastilla. Pot reproduir-se ara una situació semblant?. Si no s’hi posa una mica més d’imaginació, em temo que si. Perquè comença a ser preocupant la quantitat de gent que llinda el desesper. I la desesperança no és la millor consellera.

Encara que, mirat des d’un altre punt de vista, potser valdria la pena que assaltéssim la nostra nova Bastilla. I no pretenc ser incendiari.